Independència o submissió a Espanya (terceres vies incloses)

Fa poc van sortir unes declaracions d’en Valentí al Punt-Avui que van causar molt de rebombori. Les vaig comentar en aquest mateix blog. En resum ens diu que vol ser un escut contra l’independentisme, per evitar conflictes socials. Visions com la seva pensen que continuar amb la unitat d’Espanya és la única forma d’aconseguir una convivència pacífica entre els que volen que Catalunya segueixi sota la tutela de l’estat, i els que volem una Catalunya independent. Per tant, el problema, contra qui s’ha de lluitar, és contra l’independentisme (a l’entrevista no parla de fer de tallafocs contra el tsunami recentralitzador de l’estat espanyol). Segons aquesta concepció, un independentista d’ara, si finalment Catalunya no esdevé un estat independent, no representarà un problema per la convivència, no crearà conflicte, es resignarà a continuar amb l’statu quo actual, a conviure pacíficament amb els que imposen la unitat d’Espanya, com fins ara. En canvi, un no independentista que hagués de viure en una Catalunya independent seria una font inesgotable de conflicte social, perquè hauria de viure en una societat anti-natura, doncs l’estat natural de Catalunya, al seu entendre, és formar part d’Espanya. Aquest “no independentista” que hagués de viure en una Catalunya independent, al seu parer, tindria motius per generar conflicte.

Malgrat tot, els que pensen com en Valentí veuen que hi ha alguna cosa que grinyola. Veuen, ells que han nascut i viscut aquí, que si una part important dels catalans volen la independència no és perquè ens hagin rentat el cervell a l’escola amb la immersió lingüística, o perquè TV3 ens ensenyi a odiar als espanyols, o perquè els nostres polítics ens enganyin dient que Espanya ens roba, tal com volen fer entendre els mitjans de comunicació estatals, tant d’esquerres com de dretes. Veuen que els independentistes sí que tenim una part de raó quan ens queixem del tracte que rebem d’Espanya, tant a nivell legislatiu, com econòmic, com competencial. És per això que intenten buscar solucions alternatives perquè aquesta indiscutible pertanyença a l’estat espanyol es faci en condicions més equitatives, on ens hi sentim més a gust. Arran d’això han sorgit els federalistes, els confederalistes, els de les terceres vies… o fins i tot els dels tallafocs.

Així doncs, el mapa polític català, a les portes de les plebiscitàries, està dividit en tres grans blocs: Els que volen continuar recentralitzant competències dins un estat de les autonomies  (PP, PSOE, UPyD, Ciudadanos…), els que ‘accepten’ renegociar l’encaix de Catalunya dins l’estat partint de premisses federalistes (PSC , Unió, Podemos, ICV), i els que volen la independència (CiU, ERC, CUP, i els rebotats del PSC i Iniciativa). Les posicions dels primers i dels darrers són clares, i no crec que s’hagin d’analitzar. El problema bé amb els segons, els de les terceres vies, com en Valentí.

Aquest grup està dividit en dos blocs: Per una banda trobem els defensors del dret a decidir, o sigui els que accepten que sigui el poble de Catalunya qui decideixi lliure i democràticament el seu futur, malgrat que ells apostin per la continuïtat dins Espanya, encara que amb unes altres condicions. En aquest grup hi ha en Valentí, que sempre ha dit que és favorable al dret a l’autodeterminació. Crec que tenen tot el dret del món a opinar d’aquesta manera: És una posició democràtica i respectuosa amb la diversitat, molt necessària per donar veu a l’important sector de la societat catalana que pensa d’aquesta manera.

Dins dels de ‘les terceres vies’ també hi ha un altre bloc, els que creuen que sí que s’ha de donar més autonomia a Catalunya, ja sigui en forma d’estat federal, confederal, de concert econòmic... però sense que Catalunya en cap moment pugui independitzar-se unilateralment d’Espanya, si algun dia creu que amb aquestes concessions no en té prou. Aquesta és la posició, per exemple, de Podemos. Negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya els posa automàticament en el mateix sac que el PP, PSOE, Ciudadanos o UPyD. És una posició totalment inacceptable, contra la qual no sento cap mena de respecte. Els menyspreu a tots ells, perquè no respecten ni accepten el dret dels catalans a decidir el nostre futur. Crec que són partits que haurien d’estar prohibits en una societat democràtica.

Bé, posem per cas, per exemple, que els de Podemos i els del PSOE fan majoria absoluta, i decideixen començar converses amb els catalans per consensuar un nou model d’estat federal en el que ens hi poguem sentir més còmodes, però sense acceptar el dret a l’autodeterminació. Ens cedeixen les suficients competències (ensenyament, concert econòmic, gestió d’infraestructures...) com perquè una majoria de catalans independentistes es decanti per continuar dins l’estat espanyol. Quant durarà? I després, què? Aquest procés ja s’ha dut a terme infinites vegades al llarg de la nostra història comuna. La darrera vegada durant la Transició, on els nostres pares (ja tinc quasi cinquanta anys i encara era menor d’edat quan es va votar la Constitució) vam acceptar de bon grat la carta magna, on es recollia un estatut d’autonomia que ens retornava molts dels drets que ens van ser arrabassats després de la guerra. Però no recollia el dret a l’autodeterminació, en el cas de que futures generacions optessin per fer vides separades, com és el cas. Ara portem anys i anys lluitant, i reclamant el dret a decidir, fent manifestacions, vies catalanes, i ‘be baixes’ multitudinàries, mentre veiem com el govern central ens retalla d’una manera dràstica els nostre autogovern.  I ho fa perquè el redactat d’aquella Constitució que van votar els nostres pares, i de la qual estaven tan il·lusionats i orgullosos, ho permet.

Posem per cas, com hem dit, que s’arriba a un acord entre l’estat espanyol de torn i el govern català per consensuar una nova constitució que concedeixi als catalans els suficients drets com per poder acceptar-la. El que és segur és que un dels punts on no claudicarà mai el govern d’Espanya és en del dret a decidir als catalans, així que aquesta nova carta magna no inclourà mai l’autodeterminació. Quant de temps ens serà útil aquesta vegada la nova constitució? Deu anys, vint anys? Què passarà quan futures generacions de catalans trobin que aquest nou marc legal que reguli les relacions entre Catalunya i Espanya ja no resol els problemes econòmics, socials, o identitaris que puguin sorgir en el futur? O quan el PP de torn decideixi interpretar-la de la manera més restrictiva possible, i amb el beneplàcit de l'opinió pública espanyola i dels poders de l'estat, com passa ara? Serà un déjà-vu. Altra vegada anys i anys tornant a lluitar contra el mur per resoldre l’encaix entre Catalunya i Espanya. Retrets per una i altra banda, amb amenaces, friccions, desconsideracions i acusacions.

No hi donem més voltes, o dret a decidir o res. Qualsevol invent (federalista, tercera via, concert econòmic...) que no accepti el dret a l’autodeterminació unilateral en el cas de que els catalans lliure i democràticament vulgui exercir-lo, està destinat al fracàs.

S’acosten les eleccions plebiscitàries, i els indecisos decantaran la balança cap a un o altre costat. S’ha de deixar clar que un vot a les terceres vies és un vot per reeditar, en un futur més o menys proper, un altre procés sobiranista. Hi estarem abocats sense remei. Votar independència és lliurar-te d’aquests mals de cap per sempre més.

I és que la gent ha de saber que quan vagi a votar votarà entre continuar a Espanya o independència, no hi han terceres vies alternatives. Votar terceres vies és votar continuar a Espanya, amb l’absolut convenciment de que d’aquí uns anys haurem de tornar a lluitar per reclamar els drets que ens hauran estat arrabassats, o que necessitarem en un futur, sempre ha estat així.   

Les terceres vies, com el federalisme, són de facto una pinça amb els partits com el PP o Ciudadanos, contra l’independentisme.  Però és una opció molt llaminera per aquella gran massa d’indecisos que encara creuen que és possible un encaix a perpetuïtat entre Catalunya i Espanya, que ens deixi a tots contents per sempre més. Fer-los veure la crua realitat és feina nostra.

Independència o submissió a Espanya (terceres vies incloses), aquesta és la qüestió.