Valentí Agustí: "Faig de tallafoc davant el tsunami independentista"

Avui ha sortit publicada al diari El Punt-Avui una entrevista a en Valentí Agustí. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/824557-lfaig-de-tallafoc-davant-el-tsunami-independentistar.html
Encapçala la pàgina una foto seva amb quatre ratlles que ens fan cinc cèntims de la seva vida professional,  i de la seva trajectòria política al capdavant de l’ajuntament de Palafolls, amb les alegries i els entrebancs que comporta ocupar un càrrec com aquest durant  trenta-dos anys.

A l’entrevista el mateix alcalde ens comenta les dificultats que ha tingut durant  la darrera legislatura, on s’ha vist obligat a governar en coalició; l’obra de govern durant tots aquests anys; els possibles futurs pactes electorals; o el seu encaix durant tot aquest temps en el PSC. També ens fa saber el motius pel quals ha decidit tornar-se a presentar per alcalde de Palafolls, tot i les reticències de la seva família i el fet d’haver assegurat en múltiples ocasions que no ho tornaria a fer. I ha destacat que ho fa perquè li ‘agrada molt fer d’alcalde'; perquè  encara queden temes pendents per resoldre (com les costoses obres de millora de Ciutat Jardí); i per ‘fer de tallafoc davant el tsunami independentista’. Bé, crec que tots estem d’acord en que, com a mínim, aquest darrer motiu és, si més no, sorprenent. A qui més qui menys se li ha escapat un somriure sornaguer.

Per una banda  no acabem de veure del tot clar com carai l’alcalde d’una població relativament petita com Palafolls pot ‘frenar el tsunami independentista’ a Catalunya, entre altres coses quan no ho ha pogut fer ni en el seu entorn familiar més proper, que s’ha manifestat reiterada i públicament independentista. Per altra banda també ens sorprèn com una persona tan capacitada i intel·ligent com ell no se n’adoni de  les seves pròpies limitacions en aquest camp.  Recordo que fa anys, quan s’encetava el procés sobiranista, l’ANC de Palafolls va convidar als del Cercle Català de Negocis a fer una xerrada. Al torn de preguntes en Valentí va qüestionar la viabilitat d’aquest procés al·legant que seria incongruent exigir la independència de Catalunya i després denegar-la a, per exemple, Castelldefels, si aquesta població ho demanés. Tot i ser independentista, sóc el primer en reconèixer que també hi han raons de pes per no voler la independència, per això em va sorprendre que en Valentí alegués aquest motiu  tan ‘surrealista’ (per dir-ho d’una manera suau), molt més propi d’aquell típic personatge amb ganes de notorietat i amb incontinència verbal que apareix en tots els torns de paraules, que diu una burrada darrera l'altra sense adonar-se'n de que fa el ridícul. També recordo el col·loqui que hi va haver aquest estiu passat entre ell, en Lluís Llach i la Pilar Calvo a l’entorn del procés sobiranista (des d’aquestes línies vull tornar-li a agrair en nom de l’ANC de Palafolls que accedís a participar-hi). Tot i ser en Valentí un personatge amb un discurs brillant, una retòrica impecable i amb un carisma indiscutible, he de dir que em va saber greu per ell haver-lo convidat al debat: En Lluís Llach se’l va menjar amb patates. Des de fora es va veure com un acarnissament, sense cap mena de treva ni compassió, i no hi va tenir res a veure que en Valentí estigués en minoria, això mai ha sigut un problema per a ell (ja sé que a l'endemà, per agrair-li d'alguna manera la col·laboració, vaig escriure que ho havia fet molt bé). Sort que no se’n va adonar de la desfeta, i segur que aquella nit va anar a sopar tranquil·lament. 

El que està clar és que en Valentí, tan capacitat i competent que és en tots els altres aspectes de la seva vida,  estranyament, per algun motiu que desconec, no és conscient de les seves més que evidents limitacions en aquest camp, sinó no s’entén que manifesti públicament que vol fer de “tallafoc davant el tsunami independentista”.  El que vull dir amb tot això és que els independentistes no hem de témer absolutament res d’en Valentí en aquest sentit, ni, qui ho cregui oportú, ha de deixar de votar-lo per aquest motiu, doncs és totalment inofensiu en aquesta seva i particular ‘creuada anti-separatista’. Jo mateix el votaré (a ell o a en Fransuà) depenent de l’equip que porti al darrere i del programa electoral que presenti, independentment de la seva posició sobre el procés sobiranista català, encara que aquest sigui un factor (en el seu cas única i exclusivament estètic), que pugui jugar una mica en contra seu a l’hora de decidir el meu vot. 

Per concloure, i canviant radicalment  de tema, crec que algú li hauria de dir que tots els experts del món mundial  coincideixen en que els estats més petits gestionen els recursos molt millor (i això per a un alcalde hauria de ser un factor importantíssim); que en una Catalunya independent els catalans que se sentin espanyols  podrien continuar tenint els mateixos llaços afectius amb els seus familiars i amics d’Espanya exactament igualment com fins ara; que no hauríem de patir més les estúpides lleis dels Wert, Fernandez-Díaz o Ruíz Gallardón de torn (tan allunyades de la idiosincràsia dels catalans, CiU inclòs);  o que si Catalunya hagués sigut independent i no hagués tingut el dèficit fiscal tan desorbitat amb l’estat durant tants anys, els ajuntaments catalans haguessin tingut recursos més que suficients per fer front a les necessitats bàsiques, com per exemple les obres de millora de Ciutat Jardí, i ell podria agafar-se ara una feliç i més que merescuda jubilació, encara que molts de nosaltres, i ho dic de tot cor, el trobaríem a faltar. I també algú li hauria de dir que la independència de Catalunya suposaria que els empresaris catalans tindrien més dificultats per col·locar aquest 40% de la producció que ara exporten a Espanya pel sol fet de pertànyer al mateix estat, i no per ser productes més competitius; que Catalunya hauria d'invertir una part important del PIB en unes noves estructures d'estat (Hisenda, Seguretat Social, representació institucional a l'exterior...) que ara comparteix mancomunadament amb Espanya, i que per tant surten més bé de preu perquè compartim despeses; o que el període que es pot perdre des de la independència de Catalunya fins a la total integració a les institucions econòmiques i polítiques mundials (Unió Europea, Nacions Unides, Banc Mundial...) pot ser decisiu per perdre la competitivitat de les nostres empreses en aquest món globalitzat, en que qualsevol entrebanc pot ser mortal per deixar a tot un país a la cuneta. 

Els independentistes hem posat a la balança els pros i els contres de la independència de Catalunya i hem arribat a la conclusió que pesen més els avantatges que els inconvenients d'una suposada Catalunya independent. I associacions com l'ANC, Òmnium Cultural o l'AMI (o Convivencia Cívica Catalana, les FAES o Movimiento Cívico 12-O) treballem perquè gent com en Valentí tingui prou arguments com per posicionar-se en un o altre sentit, i emetre judicis de valor amb coneixement de causa. Erigir-se en cabdill d'un objectiu tan ambiciós com la lluita contra l’independentisme pel sol fet de ser una figura carismàtica, encara que sigui en un territori petit com Palafolls, és una mala carta de presentació. I ja m'estic allargant massa...

Vegeu uns aclariments a l'escrit en el següent article d'aquest mateix
blog:
 http://palafollsdemunt.blogspot.com.es/2015/02/rectificacio-lescrit-anterior-sobre.html