Rita Barberá entra en caloret

Col·laboració de Palafolls de Munt al programa 'Per no dir res' de Ràdio Palafolls del dia 24 de febrer del 2015:

'Bona tarda amics radiooients i contertulians, si en alguna cosa destaca aquesta columna és en que no se l’escolta ningú -cosa que m’alleugereix  a l’hora de ser o no ser políticament correcte-, i en el fet de triar tot sovint el tema més mediàtic, més comentat i més requeté-piulat de les darreres hores, sense haver-me de sentir retrets per no haver-me escarrassat el més mínim en buscar un tema més original. I avui, per no trencatr el costum,  havia pensat parlar del discurs que la  Rita Barberá  va fer per inaugurar les falles de València: És un tema amb molt de suc i que dona molt de sí. Però, com passa amb les notícies 'pronto-moda' en la societat de la comunicació, trigar vint-i-quatre hores a comentar-les ja és com parlar d'una efemèride i, evidenment,  ja s’ha dit tot el que s’havia de dir sobre el tema, tothom se n’ha burlat  tot el que ha pugut, i ja s’ha ridiculitzat a l’alcaldessa de València fins a la sacietat. N’ha parlat la Mònica Terribas al Matí de Catalunya Ràdio, l’Empar Moliné a la seva columna del diari Ara… Què més puc dir quan ja s’ha dit tot? Doncs en aquest casos el que es fa és la solució fàcil: Agafo una idea d’aquí, un acudit d’allà… tradueixo al Barberatí algún texte d’algun reconegut escriptor en llengua valenciana; en faig cinc cèntims de com es deuria sentir tal o qual filòleg si aixequés el cap; mostro amb ironia el que crec que en deu pensar la Rita Barberá de la cultura i llengua valenciana…i en faig una columna, sense cap mena de remordiment. Moltes vegades és aquesta la impresió que tinc quan llegeixo segons quines coses, que s'han fet només per complir l'expedient.

Què diferencia un bon columnista d’un de dolent?: Bàsicament el número de lectors. Una vegada vaig llegir com algú (crec que va ser la Isabel Clara-Simó, no ho recordo bé) es queixava de que els articles de'n Quim Monzó al Magazine de La Vanguàrdia són totalment intrascendents. Deia que sempre parla d’alguna noticia curiosa que ha passat puntualment a algú anònim a l’altre punta del món, i que la única gràcia que té és la curiositat de la mateixa noticia i la seva maleabilitat per transformar-la en article divertit. Però en Quin Monzó és dels pocs que deu poder viure d’això, precisament  perquè hi ha una gran majoria de lectors agraeixen aquest tipus de lectura. Aquesta queixa, doncs, és sincera o només és enveja? No és millor això que parlar la notícia del dia sense aportar res de nou, i que esperis que l'èxit de la teva columna arribi només pel fet de tractar un tema de rigurosa actualitat?

Aquesta fòrmula també es pot aplicar en altres àmbits, com en el futbol. De què li serveix al Barça jugar com els àngels i tenir les millors cuixes del món si arriba un trist Màlaga, ens fa un gol de casualitat, es tanca al darrera, i perdem a casa un a zero? El millor, en aquest cas, també és el resultat. I els del clan Pujol? No estan dins el reduït i sel·lecte grup dels millors perquè han assolit l’objectiu d’enriquir-se quan la resta, que també tenim aquest objectiu, estem com estem?  No són els millors perquè continuent tenint un xalet al Pirineu, pressumptament comptes a paradísos fiscals, i Ferraris per passejar-se per Barcelona, malgrat que ara tothom els insulta i s'atreveix amb ells?  Pensant en xinès, el bon joc i l'ètica són el 'yin', i els resultats i els calers són el 'yang'.

Com podeu veure, he corroborat l'enunciat del principi:  Tinc el dia tonto, he optat pel camí més fàcil que és tractar els temes d'actualitat, i així en poques líniies he parlat de totes les qüestions candents, sense haver aportat res de nou en cap d'elles. Així doncs, he fet la columna, el programa ha omplert l'espai, i tothom content. I per què? Perquè no genero cap espectativa per endavant. Sóc com en Calimero, ningú m'escolta, ni la meva familia. Ni per descomptat els mediàtics contertuliants de la taula, que esperen el moment de la columna per, a micròfon tancat, parlar entre ells de literaruta, de ciència i de les últimes tendències de l'art contemporani. Però avui és la meva revenja: Avui ni a ells els escolta ningú! A qui se li acut emetre el programa enmig d'un Barça-Manchester de Champions? Com molt bé heu endevinat, el meu espai està grabat hores abans. Apa, fins la setmana que ve, i visca el Barça!'