Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Borbón y Marichalar

Bona tarda estimats radiooients. Avui parlarem de la monarquia. Fa un parell de dies va aparèixer la noticia de que el net gran del rei, en Froilán, havia patit un accident amb una escopeta mentre estava sota la tutela del seu pare, el duc de Marichalar. Segons han pogut saber ara els mitjans de comunicació, sembla ser que el primer dels gendres repudiats de l’actual nissaga borbònica espanyola permetia habitualment que el seu primogènit utilitzés armes de foc, tot i saber que estava prohibit i penalitzat (ignorem si sabia que, a més a més, era perillós). Aquesta actitud, presumptament irresponsable, té diverses lectures:  Primer, que la monarquia i la seva cort es passen pel forro la llei, i el que faci falta (que per alguna cosa són reis, què carai!); Segon, que pot ser un indici d’una presumpta relació d’en Marichalar amb cèdules del GRAPO o d’ETA, ja sigui per conviccions ideològiques fins ara desconegudes pel gran públic, o per revenja al ser menystingut per la Casa Reial, fet que hauria dut al duc a intentar perpetrar aquest magnicidi contra un dels hereus de la corona, en aquest cas el seu propi fill; I tercer, que pot ser fruit de l’avorriment, ja que és sabut i notori que la vida monòtona i contemplativa  dels inquilins del Palacio de la Zarzuela  i els seu sèquit, tots ells sense cap mena d’ofici, obligacions ni responsabilitats, pot  conduit a un estat de perpètua desídia, que provoca que busquin desesperadament diversions i entreteniments de tota mena, fins i tot de moralment censurables i de legalment  punibles, emparats en la impunitat que els hi otorga el seu noble estatus, i en les possibilitats econòmiques de que gaudeixen, sobretot gràcies a les aportacions públiques destinades al manteniment de la nostra monarquia. Dit això, és raonable pensar que l’ex-gendre reial opti per matar el temps amb el seu fill cultivant junts els seus propis hobbies i aficions. Així doncs, no seria d’estranyar que algun dia també sortís la noticia que, per exemple,  s’ha hagut d’ingressar una altra vegada en Froilán per una sobredosi accidental de coca, o per un coma etílic d’orígen desconegut.  Si no hi posem remei, qualsevol dia podríem veure algun fill de l’Urdangarín signant acords de col·laboració amb governs autonòmics, o algun altre fill del príncep Felip estimbant un caçabombarder de l’exèrcit contra un camp de patates. Notícies com aquestes han de dur a replantejar-nos seriosament  el futur de la monarquia:  I més concretament, què podem fer els seus  súbdits  per ajudar-los a tenir una vida més entretinguda, que no els aboqui irremeiablement  a cometre accions que puguin ocasionar-los lesions, com dissortadament ha sigut en aquest cas. Lamentablement, el fet d’haver-se aparellat entre ells durant generacions ha degradat ostensiblement els seus intel·lectes, i per això, per distreure’ls,  no se’ns ha d’acudir mai obsequiar-los, per exemple, amb puzles, sudocus, ni molt menys amb poemaris de J.V. Foix, perquè aquests esforços els hi podrien ocasionar danys cerebrals irreparables. A més a més, tampoc tenen cap necessitat de culturitzar-se, ni tant sols d’alfabetitzar-se, doncs la seva simple condició reial ja va permetre en el seu moment, per exemple,  que la Infanta Elena obtingués el títol de Magisteri, tot i que seria incapaç d’aprovar el més elemental examen de primer de bàsica; o que el príncep Felip, sense fer res, sigués  teniente coronel del Cuerpo General de las Armas del Ejército de Tierra de Infantería, capitán de fragata del Cuerpo General de la Armada i teniente coronel del Cuerpo General del Ejército del Aire; o que la infanta Cristina tingui des de fa anys un dels llocs més ben remunerats a la Caixa, malgrat que a hores d’ara encara no hagi començat a treballar, ni tant sols sàpiga quina feina hauria de fer si algun dia li vingués de gust posar-s’hi.  Així doncs, si a més a més del nostre suport i  les nostres mostres d’afecte, volem acompanyar el nostre agraïment a la Casa Reial amb presents, ho hem de fer amb objectes adients a la seva naturalesa i que facin  justícia als seus mèrits: Jo ja els hi he enviat una llufa a cada un. Se la mereixen. Apa, fins la setmana que ve.