De vacances a Eivissa (dia 2)

Dia 2. Em llevo pel matí, d’hora. Em creu al vestíbul amb uns camillers de la Creu Roja que venen a descarregar un parell de joves anglesos en un estat lamentable. Tot i això, quan passen per davant del bar demanen una sangria de vi. I els camillers uns mojitos. És hora d’esmorzar. M’assec en una taula del menjador i demano la premsa. El metre m’ofereix el Daily Mirrow, Der Spiegel, Le Monde i el Corriere de la Serra. Després de preguntar sobre la possibilitat de que em servís algun diari escrit en una de les llengües oficials de l’illa, em diu (en un to de veu que em deixa per ignorant) que no existeix premsa en castellà, i que desconeixia que hi hagués un idioma anomenat català. Decideixo matar el temps repassant el mapa d’Eivissa que hi ha imprès als tovallons de paper, juntament amb la legenda “Welcome, Bienvenue, Wilcomen, Bienvenutti” (que suposo que deu voler dir “mapa” en diferents idiomes): Sembla ser que a l’illa només existeix Ibiza, San Antonio i el Club Xanadú. Les taules són de quatre.
Arriba una família d’anglesos: Dos pares i tres fills d’entre dos i cinc anys, aproximadament. Com que no hi caben tots a la mateixa taula, asseuen els tres nens a la meva i el matrimoni s’acomoda un parell de taules més enllà. El nen més gran m’escridassa no sé què en anglès i em tira una llesca de pa amb Nutella (diana), el segon em punxa amb la forquilla i la tercera es fa caca a sobre. Aviso a la seva mare. Em dona un bolquer i continua menjant. Quan li intento canviar els bolquers, el cambrer em renya i m’assenyala el lavabo. Me l’emporto cap allà, la deixo a sobre del canviador i m’esfumo de l’hotel per la finestreta del wàter.

Al matí decideixo anar a passejar per a l’illa. M’ha recomanat visitar la Cala d’Aubarca. Està situada al nord de l’illa. S’hi arriba per un camí de cabres. Durada: Mitja hora. Paratge espectacular. Cala deserta. Aigües transparents. Estic completament sol. Molta xafagor, però… amb la fugida precipitada de l’hotel m’he deixat el banyador a l’habitació! Quina llàstima, no em puc banyar… La tornada encara és més dura.
Me’n vaig a dinar un bullit de peix i arròs abanda al Restaurant Can Gat de la Cala Sant Vicent. Trenta dos euros, pa, vi, postres i IVA apart. Raonable tant per la qualitat com per la quantitat. A la tarda decideixo anar a torrar-me a Ses Salines, la platja més pija d’Eivissa. Un suposat venedor ambulant em diu a cau d’orella si vull coca. Refuso l’oferiment (em fa por que el calor pugui haver fet malbé la crema). Vaig a nedar i una llanxa motora quasi em rapa el crani. La condueix en Pocholo, que ha baixat a buscar uns mojitos al xiringuito Malibú. Penedit, em regala una entrada per la discotheque Amnesia (diu que la festa comença a partir de les tres de la matinada!) i em convida a pujar al iot. Hi han unes noies molt maques ballant, i m’ofereixen sumar-me a la coreografia. Ho faig fatal. Decideixen tirar-me a l’aigua i he de tornar nedant. Em pica una medusa. I una altra. I una altra. I una altra. Arribo com puc a la platja des Cavallet. Una pila d’homes musculats en pilotes s’apleguen al voltant meu, i es barallen per pixar-se a sobre de les picades. Finalment n’hi ha un que posa ordre, els posa en fila i els hi cobra vint euros. N’hi han d’altres que fan fotos. Uns quants més se la pelen. M’escapo com puc. Decideixo tornar a l’hotel a sopar i dormir. Abans però, em poso el despertador a les dues de la matinada. Sona el despertador. Em llevo, em poso la samarreta imperi crepada fúcsia, la minifalda, el tanga de pell de lleopard, els talons i em maquillo. Crido a un taxi i demano per anar a Amnesia. És a la carretera entra Sant Antoni i Sant Rafel.
Entrego la invitació que m’havia regalat en Pocholo i accedeixo al local. Tot just entrar un jove em pregunta a cau d’orella si tinc pastilles. Com que la meva intenció és ser simpàtic amb els autòctons, trec la capseta de les Juanola i n’hi ofereixo. En un tres i no res em gira el braç a l’esquena, m’emmanilla, m’ensenya una placa de policia i m’envia cap a comissaria. L’agent Sañudo em saluda afablement, em pren declaració (la meva versió no el convenç) i m’engarjola. A l’endemà al matí em deixa anar amb càrrecs, a l’espera de que la policia científica determini quin tipus de substàncies psicotròpiques contenien les pastilles que vaig oferir a l’agent de paisà. Joder amb les vacances!