De vacances a Eivissa (dia 1).

Aquest any he decidit anar de vacances a Eivissa. Primer compro el vol d’avió per internet: Paquet bàsic a uns tres-cents euros en un vol low-cost, amb la possibilitat de contractar assegurança de viatge, maleta extra, seient preferencial i over-booking. Contracto aquesta darrera opció per allò de que volia tenir experiències per explicar als col•legues. Un cop a l’aeroport em diuen que no tenen seient perquè han venut més bitllets del compte i que podia anar a reclamar a la finestreta. A la finestreta no hi ha ningú, i jo i la resta d’afectats ens plantem davant les oficines d’Aena i aconseguim parlar amb responsables de l’aerolínia, que ens ofereixen asseure’ns de dos en dos. Acceptem. A mi em toca asseurem a la falda d’una gorda alemanya, d’uns seixanta anys, que no va parar de tocar-me en tot el vol. Arribo a l’aeroport cap el tard. Un romanès molt amable m’ofereix portar-me fins l’hotel (que també he contractat prèviament per internet) a un preu molt més mòdic que la resta de taxis oficials. A mig camí s’atura, em pren l’equipatge, i se’n va anar deixant-me tirat en mig de la carretera. Faig auto-stop. Em recull l’Ortega Cano, ja recuperat i de vacances a Eivissa. Un parell de quilòmetres més enllà tenim un accident. Jo en surto il•lès i ell va a parar a l’hospital. Em dirigeixo a l’adreça de l’hotel caminant, amb una ma al davant i l’altra al darrera. Un cop allà, me n’adono que l’hotel no existeix…i això que l’havia pagat per endavant! No ho entenc. Entro a l’hotel del costat i m’ofereixen passar la nit de franc a la bugaderia de l’establiment, a l’espera de rebre el gir postal que a l’endemà m’han d’ enviar els de casa.


Dia 1 al matí: Vaig a Correus a buscar el gir postal i llogo una habitació a l’hotel de la bugaderia. Seguint les recomanacions de les guies de viatges, vaig a visitar la capital de l’illa, que els autòctons anomenen “Vila”. Em dirigeixo al cas antic. És una zona turística plagada de botigues de souvenirs, a més a més de les inevitables Zara, Mango, Benetton…. Entro en una botiga de discs. Li demano al dependent que em recomani música típica de l’illa i no m’entén. Li torno a demanar, ara amb un català més de Barcelona (per allò de que aquí també miren TV3). Tampoc m’entén. Li dic en castellà, crec. Tampoc. Ho provo amb anglès: "Tipical miusic from jiar, plis". Ara sembla que reacciona. M’acompanya a una prestatgeria plena de CD’s. No conec a ningú, així que trio el més barat. Pago i me’n vaig. Un cop a fora l’escolto en el meu inseparable lector de CD’s portàtil. Comprovo que el disc està ratllat i torno a la botiga perquè me’l canviïn. El botiguer l’escolta i diu que el CD està perfecte, que aquesta música és així… Quina jeta! Escamat amb l’episodi del taxista romanès, decideixo que no em tornaran a prendre el pèl i me’n vaig a la comissaria de policia més propera a presentar la denuncia. Després de vuit hores i mitja d’espera, explico el cas a l’agent de la finestreta, l'agent Sañudo. Li entra un atac de riure, i em dona dos euros perquè em convidi a una canya, en agraïment per l’estona tan divertida que li he fet passar, diu.


A tot això que s’han fet les tantes. Hora de sopar. Entro al bar San Juan. Menjo molt bé. Pago i opto per anar a fer el rotet al carrer, ja que és un bar-restaurant de moda i hi ha cua de clients esperant taula lliure. A fora l’ambient és increïble: Quasi no es pot passar. Al fons veig una munió de gent que s’aplega al voltant de no sé què. Hi vaig, per curiositat. És una “troupe” d’homes disfressats de dona, i porten cartells que posen “Pacha”. Pregunto a un parroquià el sentit d’aquesta reunió, i em respon que fan propaganda de discotheques.


M’entra la curiositat i decideixo anar-hi (diuen que anar a Eivissa i no anar a una discotheque és com anar a Roma i no veure el Papa). Vull passar desapercebut, així que decideixo copiar la vestimenta dels de la propaganda: Entro en una botiga de roba i compro una samarreta imperi crepada fúcsia , una minifalda gairebé transparent i unes sabates de taló del 44 –tant de número com d’alçada- . Em regalen el tanga de lleopard per haver comprat per valor de més de cent euros. M’ho emporto posat. Ja són les onze. Agafo un taxi (oficial) perquè em porti al tal Pachá. Quatre euros i mig per l’aixecament de la bandera. Hi arribem en mig minut (dedueixo que s’hi podia haver anat caminant).Abans de baixar el taxista m’ajuda a maquillar-me. Un cop al Pachá pago setanta-dos euros per l’entrada (amb una consumició inclosa). Entro al local i…sorpresa! Estic sol! No hi ha cap client, només els cambrers i uns goril•les amb pinganillo. És que ja era hora de tancar? Tan tard era? Ja sé que a quarts de dotze de la nit no són hores d’anar pel món, però creia que a Eivissa la festa durava fins una mica més tard… Què hi farem, a girar cua i cap a l’hotel, a dormir, que el dia ha estat molt dur. Bona nit i fins demà!