De vacances a Eivissa (dia 5).

Torno a l’hotel a peu, de matinada. No puc accedir a la habitació perquè hi estan feinejant les dones de la neteja. Vaig a la platja, a la cala des Xuclà. Ocupació mitja-baixa, fàcil accés, petita, arrecerada, amb pedres i algues, i xiringuito car. Tot i això, la millor de l’illa, al meu entendre. Passa una jove venedora ambulant oferint-me bikinis, tot i no ser el meu cos la perxa més adient per aquest tipus d’atuell. Em diu que estan de moda al Brasil i que són fets a mà per ella mateixa, una eivissenca de soca-rel. Sense cap altre feina a fer, enceto conversa:
-Me’l puc provar?
–Che boludo! El bikini no es para vos, vos sos un pelotudo, viste! Compraslo para vuestra vieja, pibe!
Tot i ser morena i peluda, té un no sé què a l’accent que em fa sospitar que potser m’enganya i no és eivissenca. Demano que m‘ensenyi un bikini. Miro l’etiqueta i posa “Made in China”. Em diu que és per despistar, que si no no tenen sortida. Declino l’oferiment. Per por a no fer negoci amb l’únic client potencial que hi ha a la platja, m’ofereix un ampli mostrari de productes: Des d’aparells decodificadors de TDT fets a ma a l’illa, passant per sessions de quiromància i quimioteràpia, apostes de tril•lers, classes de pachtwork, flors de Bach, cocos, cursos de preparació per a oposicions a la Policia Municipal, números endarrerits del Penthouse, relíquies certificades de Sant Miquel, samarretes d’I Love NY, lectura de clàssics, jocs de cucanya... Aconsegueixo fugir quan ella para a la “gallineta cega”.
Ja és quasi migdia. Vaig a missa de dotze a Santa Gertrudis. L’església te aire condicionat, cosa que fa que hi hagi més turistes que feligreses. El mossèn és jove i ben plantat, i te un Opel Astra descapotable tunejat. Tot i això continua sense parella estable i no se li coneixen vicis remarcables. Fa una homilia memorable, on parla de Sodoma i Gomorra amb força més benevolència que a la Bíblia. Acomiada l’ofici cantant un salm. Unes feligreses enfervorides li demanen un bis i canta Highway to Hell d’AC/DC, en un perfecte anglès. Li llencen les bragues i, agraït, promet enviar-les al Domund.
És hora de dinar. M’acosto a un dels restaurants més luxosos de Sant Rafel (però no m'enrecordo del nom). D’entrada uns delicatessen de la casa i de segon una graellada de peix. Per postres flaó de la casa. Excel•lent, encara que una mica car. A la taula del costat s’asseu una parella. Ell és alt, du un barret, unes ulleres de sol i un bigoti ostensiblement postís. Ella és baixeta, amb un mocador al cap, i unes ulleres de sol que li tapen mitja cara. El cambrer els hi porta el dinar i els hi omple la copa de vi. Aquesta darrera maniobra la fa repetidament durant tot el dinar, a petició de la comensala. Buiden set ampolles. Ja a les postres, la noia s’enfila a dalt de la taula i comença a moure la cintura d’una manera increïble, tot canturrejant alguna cosa així com “Samina mina eh eh waka-waka eh eh”. L’home agafa una taronja i comença a fer malabarismes amb els peus. Deuen ser argentins. Em fan gràcia. Els hi tiro una foto, els hi dic que si practiquen una mica més potser s’hi podrien guanyar la vida, els hi deixo una mica de calderilla a sobre la taula, pago i me’n vaig.
A la tarda m’acosto a la festa Flower Power Ibiza 2011. Aquest any s’ha triat com a mestre de cerimònia en José María Aznar, que llueix unes envejables rastes i una corona de flors al cap, acompanyades amb una armilla de cuir i uns pantalons pintats a mà amb motius florals. En el discurs inaugural parla del ranxo del seu amic Bush, de la relació entre ETA i l’11-M i de la ineptitud del govern Zapatero. El parlament provoca divisió d’opinions: Mentre uns li recorden l’indecorós ofici de la seva mare, altres l’envien a defecar. La festa està plena de hippies tocant el tambor. Hi ha parades d’arracades i un parell de bars: És hora de berenar i m’hi acosto. A la carta hi ha noms estrafolaris. Deuen ser tapes, “montaditos” o alguna cosa així. Demano un pitufo, un mitshubishi, un pikachu, un speed, un smiley i un dino. Deuen ser de disseny, perquè em costen un ull de la cara i quasi ni es veuen. Me les cruspeixo de cop i encara quedo amb gana. Se’m comencen a ennuvolar els ulls i em desperto a Urgències. La infermera em diu que si no em fa vergonya a la meva edat. Ignoro de què em parla.
Torno a l’hotel fent tantines. Sopo, em dutxo i em preparo per anar a la discotheque DC-10. És a la carretera de Ses Salines. Pago l’entrada. És de les barates. Em dirigeixo a la barra. Se m’acosta un jove, em diu que és Testigo de Jehová, que hauria de replantejar-me anar a llocs de perdició com aquest, i em recomana escoltar la paraula de Déu. Després de dues hores de sermó agafa set i per fi accepta una cervesa. No aconsegueix assedegar-se fins un parell de barrils després. Ens convida, a mi i a tres veneçolanes, dues cubanes i quatre colombianes més que se’ns han enganxat, a continuar l’adoctrinament al Salón del Reino. Hi arribem cap a les quatre de la matinada, amb prous provisions de begudes espirituoses com per desinfectar un regiment. Celebrem la nostra conversió amb una festa desenfrenada, fins que cap allà a les set del matí una patrulla de la guàrdia civil irromp al local alertada pels veïns, que no poden clucar ull de tant de xivarri. Acabo a comissaria declarant davant l’agent Sañudo per desordre i escàndol públic. Quines vacances!