De vacances a Eivissa (dia 4).

Surto d’urgències amb un mal de cap terrible. Vaig cap a l’hotel. No em donen les claus de l’habitació perquè hi ha les dones de la neteja. Decideixo anar a comprar el diari. Llegeixo els titulars del dia. Internacional: El Papa es fa Testigo de Jehová. Nacional: Jose Mourinho serà el candidat d’ERC a les legislatives. Local: Incomprensiblement i sense motiu aparent un vianant apallissa un home que feia d’estàtua humana de Buda, i fuig corrents. Res d’interessant. Passo pàgina i continuo llegint. Anuncios: Compañia. Això m’interessa. Estic de vacances tot sol i m’aniria bé tenir algú amb qui xerrar i que m’acompanyés a visitar llocs d’interès i espectacles culturals. Llegeixo: Vanessa, francés, griego y tailandés. Que sàpiga francès s’entén, deu haver anat a un col•legi de monges. Però, quina falta fa el griego i el tailandés a Eivissa? Descartada, massa intel•lectual per a mi. Tamara. Beso negro. Lluvia dorada. Això està bé, que no sigui racista, que li sigui igual fer un petonet a la galta a un blanc, que a un negre o que a un xinès. Però això de la lluvia dorada no ho entenc. És que potser és alguna xamana que es dedica a fer rituals indis per fer ploure? No m’interessen els temes esotèrics. Passo. Tatiana. Conejito peludo. Res d’animals, que estic de vacances. Débora, todo con la boca. Deu ser esgarrada. Es deu dedicar a pintar postals de Nadal amb la boca, o alguna cosa així. Tampoc m’interessa. Threicy, ¿Hacemos un dúplex?. Home, no sé, primer es parla, i si la cosa va bé, amb el temps, estalviar per un piset de segona mà, més endavant per un de nou... però de bones a primeres un dúplex! De totes maneres, jo només busco companyia per uns dies. Yessica, solo los domingos. Deu voler companyia per anar a l’ofici perquè el seu home no deu ser gaire de missa. Doncs jo tampoc, que se’n busqui un altre. Desisteixo, hauré de continuar les vacances tot sol.

Me’n vaig a ses Platges des Comte, prop de Sant Antoni. Excel•lents, excepte pels tres problemes endèmics de la costa pitiüsa: La plaga de meduses, la plaga de tumbones (no deixen ni un pam per als que volem estirar la tovallola a la sorra) i el preu de les canyes als xiringuitos. Vaig a dinar a Sant Josep, però me n’adono que m’he quedat sense un duro. Penso en la manera de guanyar-me uns calerons sense treballar. Ho pregunto a un argentí, autèntics experts en la matèria. Em diu que faci d’estàtua humana. Encara que tinc recents males experiències amb treballadors d’aquest ofici, decideixo intentar-ho. Trio una bona cantonada. Com que no tinc calers per la disfressa, escric en una cartolina “Estàtua humana de l’home invisible”. La deixo al terra juntament amb una gorra, m’amago i espero. Es veu que a la gent li fa gràcia, i comença a omplir-se la bacina. Quan veig que ja està prou plena, la recullo. Vaig a dinar al restaurant El Olivo de dalt vila. Ni fu ni fa.
A la tarda fan la desfilada de moda eivissenca Adlib. La presentarà la Infanta Helena i la duquessa de Alba, els dos màxim exponents al nostre país de l’elegància i el bon gust en el vestir. No em deixen entrar-hi: Em diuen que la meva vestimenta no és adient per a l’ocasió. Llenço al contenidor la samarreta imperi blau marí Abanderado, el traje de bany Meyba i les xancletes de goma, i m’hi torno a presentar amb un tanga Calvin Klein de pell de lleopard, unes ulleres de sol amb forma de cor de Dolce & Gabanna i unes botes d’aigua d’Àgata Ruiz de la Prada. Entro sense problemes.
L’espectacle és depriment: Una pila d’anorèxiques vestides de blanc es passegen amb cara de fàstic per la passarel•la. Demano el llibre de reclamacions, hi escric alguns improperis i abandono l’acte.
Cap al tard, visita imprescindible a un dels llocs més “chic” d’Eivissa: La posta de sol al Cafè del Mar de Sant Antoni. Tots els alternatius de l’illa (fills de papà que duen indumentària símil hippy de primeres marques, i que diuen que fugen de les modes i de les massificacions) s’hi apleguen per arribar a la catarsi col•lectiva i a la comunió amb l’univers observant com el sol s’amaga a l’horitzó, mentre consumeixen cubates garraferos a divuit euros (més o menys un euro pel material, dos euros pel servei i quinze euros pel privilegi de veure la posta de sol assegut al Cafè del Mar). Demano un cuba-libre, pago els divuit euros i m’assec a la terrassa a l’espera de la posta. Quan el sol està a punt de pondre’s, un núvol impedeix l’espectacle. Torno a la barra i reclamo que em tornin quinze dels divuit euros de la beguda, els corresponents a la fallida visió privilegiada de la posta de sol. Em diuen que no. Uns clients amb evidents símptomes d’embriaguesa escolten la meva reclamació i se sumen a la demanada. Comença un estira i arronsa amb els responsables de l’establiment que acaba en una batalla campal. Intento escapar-me com puc entre ampolles trencades, gots esmicolats i cadires esclafades, però un cambrer em reconeix com el responsable de l’aldarull i acabo a comissaria declarant davant l’agent Sañudo. En surto a temps per agafar un taxi, anar a l’hotel a disfressar-me, i acostar-me a la discotheque Space. Pago una autèntica morterada per l’entrada, com sempre. Un cop a dins m’acosto al disc-jockey i li demano que m’apunti al concurs de ball i que em posi Staying’ Alive, la que ballava en John Travolta a Saturday Night Fever. Em contesta que no sap de què parlo. Em pensava que des de que en Fradejas ho va popularitzar a “Aplauso” el concurs de ball era costum habitual en totes les discoteques. Com que em fa vergonya ballar tot sol (encara que tothom ho fa), espero la sessió de lents per treure alguna noia a ballar. Passen les hores i continuen amb la mateixa peça del principi. Cansat d’esperar, decideixo treure a ballar igualment a una noia molt maca que fa estona que tinc clixada. Mitja peça després em convida a anar a darrera una cortina. La segueixo. Un cop allà em pica el ullet, em treu la llengua, es baixa les calces... i resulta que el que té entre les cames és el mateix que tenim els homes! Quan encara no m’havia recuperat de la impressió, m’agafa per les parts nobles. En un acte reflexa li endinyo un mastegot i l’empotro conta el sofà. Xiscla. Venen els goril•les del pinganillo, m’agafen pel clatell i m’expulsen del local amb una coça al cul. Quina merda de discoteques, les d’Eivissa!