"Paraules Prenyades". Ivette Nadal. 8 d'abril del 2011.

El divendres 8 de març del 2011 es va celebrar la segona sessió del cicle de Paraules Prenyades d’aquest any. La presentadora de la cerimònia, després de demostrar haver-se documentat abastament sobre la figura de la convidada, la va presentar com una artista que, resumint , “expressava els seus sentiments amb la música i la poesia.”. Un cop feta aquesta emotiva presentació, Ivette Nadal , poetessa i cantant , va començar el seu repertori acompanyada de dues guitarres (la seva i la del seu acompanyant).


A la sala hi havien unes cinquanta-i-tantes persones, entre elles alguns integrants de candidatures que es presentaran a les properes municipals, i que esperem que, els que no ho fan habitualment, repeteixin assistència a actes semblants quan des dels seus respectius partits ja no els hi aconsellin la seva presencia per raons electorals. El públic -majoritàriament d’una franja d’edat que contrastava amb el “look rocker” dels dos músics (tal com qualificaven a Ivette Nadal pocs dies abans a les pàgines de cultura de "El Periódico"), podria semblar en un principi més predisposat a combregar amb alguns altres tipus de propostes estètiques diferents, però l'eufòria amb que van acomiadar els dos artistes va desmentir aquest possible anacronisme.

La sessió va començar amb Ivette Nadal presentant-se i convidant als assistents a comprar al final del recital els CD’s que havia tret al mercat, per seguir amb un vers de Casasses, del qual es va mostrar ferma admiradora. Durant la resta de l’actuació va anar intercalant cançons amb poesies de la seva pròpia collita. La seva forma de recitar, el posat, i fins i tot el fons i la forma dels seus poemes, ens van evocar des del primer moment l’abans mencionat Casasses, característica que, lluny de ser una crítica, mostra la capacitat que tenen certes persones de sumar la seva pròpia especificitat, amb el bo i millor dels personatges que admiren (només cal recordar també les extremes semblances existents entre els posats i la manera de parlar de Jordi Pujol i el seu delfí Artur Mas, o entre Quim Monzó i Empar Moliner, per posar dos exemples recents).

En quant a l’embolcall, vaig tenir la sensació (sense no tant sols no ser un expert en la matèria, sinó admetent també no tenir-ne ni idea de música) que el virtuosisme a la guitarra dels dos músics podria haver estat sacrificat deliberadament al posar excessivament alt el volum dels altaveus. Aquest extrem però, ha estat desmentit per la pròpia Ivette Nadal en el comentari que ha fet a aquesta crítica, afegint que els meus problemes amb el so podrien ser derivats de la manca de recursos tècnics de que disposaven (i afegint també el seu punt de vista sobre altres aspectes d'aquest escrit, fet que ha provocat que el veiés d'una altra manera, el corregís, i m'acostés molt més objectivament, crec, al que en realitat va ser el concert). Malgrat tot penso que, premeditadament o no, aquest excessiu volum va impedir que els que habitualment tenim dificultats per mantenir-nos desperts als recitals de poesia (independentment de la qualitat dels poetes o rapsodes) féssim el primer son (la “dormideta” habitual dels divendres a la nit en aquests tipus d’actes). Crec que des de l'organització també que es va intentar combatre aquest problema programant la convocatòria del recital una hora abans del que s’havia fet en anys anteriors. La duració de l’espectacle de menys de tres quarts d’hora (temps insuficient per agafar la posició adequada a la cadira) també va ajudar a impedir que els d'aquesta minoria (entre la qual, repeteixo, m'he d'incloure) patíssim per no adormir-nos . Malauradament, aquest excessiu volum dels altaveus ens va impedir gaudir en tota la seva plenitud dels poemes amb que la poetessa ens va obsequiar, ja que varem haver d’emplear més esforços en entendre el que deia, que en assaborir “els sentiments que la seva poesia trametia”, tal com se’ns va prometre a la presentació.

Un punt per aconseguir que no és notés que (al meu entendre) potser preferirien actuar davant d’un altre tipus de públic (extrem desmentit en el comentari que la pròpia Ivette ha fet a continuació); un altre punt per la durada de l’acte; i cinc punts més per la qualitat de la seva obra, tal com coincideixen crítica i públic (extrem que compartim).

PUNTUACIÓ: 7 punts.