Festival d'Eurovisión

31-05-2010
Benvolguts radioients i contertulians, avui parlarem del Festival d’Eurovisión. Com tots sabeu, és un festival en que cada televisó pública presenta una cançó perquè la representi. Fa uns anys era un fenòmen de masses ja que només hi ha havia una televisió, la pública, i tothom esperava amb delid aquesta data per enganxar-se davant del televisor a sentir com deien allò de “Gueiuní… dis puà. Iunaitet Quindom… ten poins”. Amb els anys tothom va saber que “dis puà” i “ten poins” volia dir 10 punts, però amb diferents idiomes. També servia per fer una repassada als amors i desencontres que s’havien produït a Europa durant l’últim any, ja que l’Uribarri ens anava vaticinant les votacions dels diferents membres: “Els francesos no ens donaran ni un punt, no ens poden veure…” o “Austria segur que n’hi dona dotze a Alemanya…tot i que la cançó que han presentat els bàvars és de les pitjors”…o “Lituania i Estonia es votaran entre elles i no donaran cap punt a Rúsia”.
Quins temps aquells, quan els artistes triats per anar a concursar, a més a més de la fama, venien milions de discs de vinil de la cançó en questió (que no es podien piratejar), i també s’asseguraven els bolos de l’estiu, i dels estius seguents. Després van venir les altres teles, i els índex d’audiència del Festival van baixar en picat, cosa , per altre banda, que diu molt poc de la cultura d’aquest país. Les audiències no es van recuperar fins que a algú se li va ocórrer la magnífica idea de crear un concurs reality-show per triar el candidat, l’Operación Triumfo. Va ser una autèntica bomba. Més tard però, com totes les coses, la gent s’en va cansar. Per tornar-ho a rellançar se’ls hi va ocórrer que els televidens podessin triar el cantat, i va ser quan es va llençar a la fama en Chiquiliquatre, que amb una cançó amb missatge, va remoure les conciències de la gent i va fer que d’una vegada per totes cançó i comprimís social anéssin de la mà. Incomprensiblement no només no va guanyar, sinó que tampoc va quedar de les tres primeres. Els experts , sorpresos, van atribuïr-ho a la desconeixença que tenien els membres del jurat de la llengua castellana. Però , com, tot , aquesta fòrmula també tenia els dies comptats, i no ha sigut fins aquest any que el Festival d’Eurovisión ha tornat a ser portada: El darrer invent per rellançar-lo ha sigut llogar un espontani professional. Serveix de notícia, i també d’excusa per si les puntuacions no són bones, com ha sigut el cas. Què ens depararà el futur? Quin conill es treuran de la xistera perquè l’interés no decaigui? Faran sortir cantant la Leticia en tanga? Llogaran un comando d’Al-Qaeda perquè hi posi una bomba? Triaran una cançó en català perquè la gent ho miri només per veure si queda la última? Triaran l’himne del Cara al Sol cantat per l’Aznar a ritme de rap? Sortirà el candidat d’un Casal Rock a l’espanyola?...Qui sap. El que és segur és que per guanyar cal que la cançó sigui representativa del teu país, així els artistes la canten amb més sentiment, i arriben més al públic i al jurat. Per això per a l’any que vé Espanya ja té preparada la cançó “Si yo fuera rico”. Grècia “Hoy no me puedo levantar”. Islandia “Como un volcan..”, Suïssa “Vaya , vaya , aquí no hay playa” . Turquia “Ven a brindar con vino griego…”. El Vaticà “Dejad que los niños se acerquen a mi” , i França “Que viva Espanya”.
Per cert, la propera cita serà a Alemanya, que és el país que van fer que guanyés aquest festival, per així haver-lo d’obligar a organitzar el proper, ja que és l’únic país que té prous calers per poder-lo muntar.
Adéu. Fins la setmana que vé.