En Pau Riba i la ciència

“La Columna” al Fòrum Palatiolo el dia 2-11-2009 bis
Bona tarda a tots. Que no em contesteu? Bé, així doncs, com anava dient, divendres passat va venir en Pau Riba a la Biblioteca de Palafolls a fer una xerrada sobre el paper que té avui en dia la ciència en el desenvolupament de l’espècie humana. Va començar fent referencia al passatge del Gènesis on es narra còm Déu va crear l’home a imatge i semblança seva, i còm el va posar al paradís, amb la condició de que no intentés mai arribar a ser com Ell. L’home, picat per la curiositat, va passar per alt aquesta advertència , i va mossegar la poma. Per haver-lo desobeït, Déu el va castigar amb el sufriment i amb el treball. Segons en Pau Riba, després de molts segles sense canvis significatius, durant les darreres dècades la ciencia ha fet un salt espectacular i ha dotat a l’home d’unes màquines que l’han alliberat d’aquest patiment i d’aquest treball, i per tant del pecat original. Això ha representat per a l’espècie humana un canvi tan gran que fins i tot es pot afirmar que ha “mutat” i que s’ha convertit en una espècie nova. I és que ara les màquines serveixen l’home. Però, a l’igual que Déu va fer amb nosaltres, l’home també ha posat condicions a les màquines, i la primera és que mai es pot rebel·lar contra qui l’ha creat, és a dir l’home. Pau Riba creu que , a l’igual que nosaltres vam desobeir Déu, arribarà algún dia que les màquines, picades per la curiositat, ens desobeiran també a nosaltres, i es rebel·laran, amb resultats impredecibles.
Jo crec que l’aparició de la ciència i la tecnologia no representa un canvi tant radical en l’espècie humana. Crec que tots els animals del planeta, inclòs l’home, genèticament tenen dos instins bàics, que són el de la supervivènvia i el de la procreació. Un petita part de l’espècia humana, concretament el Primer Món, ja té aquests objectius assolits, i desde fa segles està lluitant per aconseguir dos altres grans anhels: La felicitat i la vida eterna. Per això, durant milers d’anys, els homes han anat creant diferentes línies d’investigació que els permetessin assolir aquests dos grans reptes. Així doncs, al llarg dels temps, múltiples tendències filosòfiques ,i altres conceptes més tangibles, com ara la riquesa o el poder, han anat suggerint a l’home diferents camins que suposadament condueixen a la felicitat. Però tots aquests models han fracassat. Tant els que apunten a la consequció de la felicitat per mitjà del poder o la riquesa (perquè és una eina només a l’abast d’una part insignificant de la societat),com les filosofies que, per a aconseguir-la, proposen determinades actituts davant la vida. I és que si les seves teories fóssin encertades, tothom les hauria adoptat i tots estariem contents i feliços. I en quant a la immortalitat, fins fa poc la religió era l’única eina creada per l’home que intentava donar resposta a aquest problema. Però tampoc ha estat capaç d’aportar sol·lucions viables, més que res perquè, gràcies als avenços en el coneixement científic, no ha tingut més remei que reconèixer que la majoria dels seus preceptes eren falsos. Ara no li queda cap més sortida per convèncer a la gent de la validesa de les seves teories sobre la immortalitat de l’ànima , que utilitzar com a única arma un concepte tant extracte i banal com és la fe. La cosa canviaria si es donés el cas de que els morts es comuniquessin amb nosaltres per confirmar-nos que després de la mort ens espera la vida eterna al paradís celestial, però de moment, això de la immortalitat de l’ànima val més creure-ho que anar-ho a veure-ho. I si no, qui és el valent que s’atreveix a comprobar-ho, encara que només sigui per curiosistat? Si fos cert el que diuen les religions sobre la vida eterna al paradís, el premi per morir seria fantàstic. Però com és que ni els capellans, els seus màxims mentors, es suiciden per comprobar-ho?
Jo crec que la ciencia és una altra (de moment la última, la més recent, la que ha guanyat la batalla a la resta) de les moltes eines que ha fabricat l’home al llarg dels segles per donar resposta a aquests dos grans reptes que he mencionat abans: La felicitat i la immortalitat. Un cop ha pres possessió del seu càrrec, el primer que ens ha dit és que tots els camins apuntats fins ara eren erronis: Si no tens tot allò que satisfagui tots els teus desitjos més immediats (molts d’ells convertits en imprescindibles necessitats, per molt vanals que siguin), no hi filosofía, ni ideari, ni mètode, que et porti a la felicitat. I també ens ha dit que això de les religions són pamplines, que està demostrat científicament que allà al cel no hi ha res.
Axí doncs, la ciencia, la tecnología, les màquines…apunten com a únic camí cap a la felicitat el fet de que l’home pugui tenir en tot moment tot allò que desitgi. Sense anar més lluny avui, només com qui diu amb un clicar de dits, tothom qui vulgui té raspalls de dents elèctrics, preservatius estriats amb gust de maduixa, o canals de televisió únicament d’esports. I això és només el començament. Amb el temps , la ciencia ens ho podrá proporcuionar tot, absolutament tot el que desitgem. La felicitat complerta.
En quant al tema de la immortalitat, la ciencia també ens ho sol·luciona. Primer de tot descarta la vida eterna després de la mort, perquè és una teoria tant ridiculament absurda com empiricament indemostrable. A canvi, ens ofereix la possibilitat d’una vida cada vegada més longeva: Fa segles, els homes, quan arribaven allà als vint anys, ja es començaven a plantejar còm seria el seu futur al cel, amb els angelets, Déu i tots els sants. I és que l’esperança de vida era de només uns quaranta anys, i des de ben aviat ja es veía el final. Fa un segle, quan l’esperança de vida , gràcies als avenços cièntífics, va pasar a ser d’aprop de seixanta anys, l’home no s’havia de plantejar el repte de la immortalitat fins ben passats els quaranta, així que vivia un bon grapat de dècades sense aquesta preocupació. Actualment l’esperança de vida sobrepassa els vuitanta, i quasi bé ningú pensa en tornar-se a apuntar a l’església católica fins ben passats els setanta, així que el tema de la immortalitat queda aparcat durant la major part de la nostra vida. Diuen que, gràcies a la ciencia, que cada vegada proporciona més i millors aliments i medicaments més efectius, l’esperança de vida dels nascuts a partir del dos mil será de més de cent anys. Fins i tot va sortir per la tele no fa gaire un científic que assegurava que si algú li donava no se quants milions per investigar, trobaria la manera d’anul·lar els factors que fan que el cos humà envelleixi, i així aconseguiria que l’esperança de vida s’allergués com a mínim fins els cinc cents anys. Jo no dubto, si la humanitat hi arriba, que d’aquí a vint, trenta o quaranta generacions, la ciencia haurà permès a l’home ser immortal. Seguarament tindrem medicaments que curaran totes les enfermetats i tractaments que regeneraran les cèl·lules del cos continuament. Seguarament també podrem triar tenir durant cent anys el cos d’una persona de vint, llavors cent cinquanta anys més el cos d’una persona de cinquanta, i posteriorment, si ens dona la gana, setanta anys més el cos d’una persona de deu anys… També ens podrem morir quan ens avorrim de ser feliços i immortals i, si ens ve de gust, podem deixar escrit de que ens ressucitin al cap d’una temporadeta. Això que ara sembla ciencia ficció, segur que és posible per la ciencia del futur. I és que coses que ara ens semblen normals fa quatre dies no ens ho haguéssim cregut: Ni a n’en Juli Verne se li hagués passat pel cap, per exemple, que el seu rebesnet es podria canviar de sexe , o que la seva rebesneta es podria augmentr els pits i els llavis amb un simple ingrés hospitalari d’unes hores.
És per això que es pot assegurar que cada dia que passa la ciència proposa noves i revolucionàries sol.lucions als grans anhels de la humanitat. Però el que també podem constatar fins ara, tot i que tot just estem al començament, és que tots aquests processos que ja està s’estan duent a terme tenen com a contrapartida una sèrie de problemes afegits , col·laterals, dels quals tan sols ara ens estem començant a adonar-nos. El desenvolupament de la ciència, la tècnica, la industrialització del teixit productiu mitjant la introducció de maquinària basada en combustibles fòsils, destinats majoritàriament a la fabricació de productes que no són de primera necessitat, comporta la contaminació i la destrucció massiva del medi ambient, i la disminució ràpida i progressiva dels recursos natutrals de que disposem. També constatem que la millora de les condicions mèdiques, degudes als avenços científics, provoquen un augment demogràfic desaforat, d’impredecibles conseqüències.
Tot això genera una sèrie de preguntes: Són vàlides les propostes de la ciència, és a dir, obtenir tot el que desitgem, encara que no sigui de primera necessitat, ens portarà a la felicitat? Serà capaç la ciència d’aconseguir la immortalitat, o és només ciencia-ficció? La naturalesa té prous recursos per donar a la ciència perquè aquesta pugui aconseguir assolir els seus reptes? Serà la ciència capaç de trovar sol.lucions als problemes que ella mateixa genera al medi ambient, o la humanitat s’exterminarà abans de que hagi aconseguit trovar-les? I si descobrim, un cop estiguem a mig camí, que les vies que ens proposa la ciència són falses, o bé no ens convenen,? Hi serem a temps a tornar enrera, o la destrucció del medi ja serà irreversible? O bé les màquines ja s’hauran rebel·lat, tal com apunta Pau Riba?. I si aquest camí no serveix, quin será el proper camí que buscarem per trobar la felicitat i la immortalitat? Perquè no el busquem ja, per si la ciència falla, o per si en trobem algún de millor sense danys col.laterals? Crec que això és massa per un dimarts a la tarda ben dinat, hora de la migdiada, però ho sento, em venia de gust dir-ho.
Adéu siau.