M'he casat

“Les alegries del culé” al programa “Tal com sona” de Ràdio Palafolls del dia 20-02-2007. Escolteu “Tal com sona”. Jo ho,faig.És un bon motiu.

Bon dia amics, avui he fet un petit parèntesi en el viatge de nuvis per fer-vos cinc cèntims del meu casament. I és una cosa que recomano això de casar-se, val la pena. No pel fet d’estar casats , sinó per l’injustament desprestigiat fet de casar-se. Què hi ha més bonic que dir-se a davant de tothom, posant a Déu per testimoni: T`estimo? I més encara després de tots el preparatius. Primer els cursets pre-matrimonials, on una persona molt experimentada , el capellà, ens dirà a tots els assistens que la finalitat del matrimoni és la procreació, demanarà una col.laboradora i ens ensenyarà com es fa. La nòvia del meu millor amic, en Cinto (molt catòlica ella) , es va presentar voluntaria i el mossèn li va posar un deu. En Cinto està molt orgullós d’ella, i amb raó. Després el capellà donarà mil i una voltes parlant de coses trivials com l’amor, el respecte , la convivència, per dir-te finalment que la cerimònia té unes despeses i que la tarifa (dita aquí “voluntat”) ha de ser generosa. Acomplert aquest tràmit vé un dels passos previs més importants del matrimoni: La llista de noces, que és on poses les coses que necessites. I nosaltres , allò que s’ en diu necessitar…, necessitar…, necessitavem que ens paguessin el convit del casament, l’entrada de la casa unifamiliar, els calers del viatge a les Sheichelles, un cotxe tirant a gran per a mí i un altre de més petit per a la meva dona, la minuta dels advocats per quan ens divorciem i ,posats a demanar, a mí m’agradaria un iot per anar a pescar i a la dona un collar de diamants com el que portava l’Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffanis. Però la gent va preferir regalar-nos mocadors, tovalloles i llençols.

Després ve triar el vestit. Jo vaig triar el veig, que era una mica més nou que l’altre que tenia. I la dona es va posar un vestit blanc preciós, que ni es notava on hi havia hagut l’escut del Madrid.

Una altra cosa molt important és la teca. Vam demanar a l’Ajuntament el Molí d’en Puigvert i vam llogar el millor catering de la comarca. No és per res però vam tirar la casa per la finestra. D’entrada amanida per a tothom, que no en falti. I després un plat ben fondo de caldo amb fideus, que no ens haviem d’estar de res. I quan la gent estaba més farta, la traca final: Un platissàs d’arros a la cubana que feia fredat. Ep , i amb un ou de cal Arturo a cada plat, i els cinc primers que van acabar fins i tot van poder repetir. Així d’amagat vaig escoltar que la gent deia que això no ho havien vist mai. Doncs encara més: Per postres iogurt de la Fageda. I per veure, qui no volgués gastar, tenia l’ aigua de franc.

El que no va tenir gaire éxit, ho reconeixo, va ser el ball, ja que s’ens va fer malvé l’agulla del tocadiscos abans de començar.

Malgrat tot , com sempre, el meu cunyat va donar la nita discordant. I és que a mig dinar veig que ve corrents amb unes estisores a la mà i mirant-me fixament al coll. Sort que tinc refelexes i el vaig poder esquivar a temps, però ell va continuar i després d’uns estira i arronsa em va tallar la corbata nova, no sense haver-se emportat també un parell de cops de puny. Quan se n’anava amb la corbata , em va ir amb mala llet que després parlariem. Es veu que s’en va apenedir perquè va decidir tallar-la , vendren els troços, i donar-me els calers, i ves per on encara en vaig treure una mica més del que m’ havia costat. Suposo que es va acollonir, perquè sabia que si bé ell tenia unes estisores, jo tenia una espasa grandiosa que m’havien regalat els del catering. La dona em va dir dir que només me l’havien deixat per tallar la coca, però a mí no m’havien dit res de que s’havia de tornar i me la vaig quedar.

Però lo millor del dia del casament és la nit de noces quan per fi, després d’anys i anys de prometatge, de respeste mutuu, per fi et pots ficar al llit amb la teva dona, i procrear.

Em va posar un sis i mig, però es clar, jo no tenia tanta experiència com el mossèn.

Apa , punyeteros, ja no us explico res més, que us faré dentetes. Adéu-siau.

.