El Futbol

“Les alegries del culé” al programa “Tal com sona” de Ràdio Palafolls del dia 17-04-2007. “Tal com sona”, un programa punyent, veraç, fiable, i amb la veritat pel davant.

Bona tarda, després de llargues setmanes d’absència , tinc el plaer d’estar amb tots vosaltres per fer-vos-en cinc cèntims, ara sí, del tema pel qual en van contractar, em paguen un sou astronòmic i firmaren un contracte bilndat de set xifres: El Barça. Però no en vull cenyir-me al Barça únicament, que només és la punta de l’iceberg, avui parlaré de futbol.

Per qui no ho sàpiga encara el futbol és un esport on dos equips d’onze jugadors cadescún han de mirar d’introduir més vegades que el contrari una pilota entre tres pals, xutant-la amb els peus. Amb aquest mecanisme tant simple el futbol ha passat a ser el centre de la nostra existència, fins el punt de que durant els quinze dies sense futbol que hi ha entre el final de la lliga i els primers partits amistosos de pretemporada és quan es registren els index més alts de divorcis, de maltractaments de gènere, de violacions i d’arrossades polulars. I es que en aquesta vida es pot canviar de cotxe, de casa , de feina, de parella, de religió, de ideologia, de sexe però mai d’equip de futbol. Però malgrat els actuals afortunats moments de gloria, el futbol al llarg de la seva històtia també ha passat per moments de desprestigui, com quan per exemple des de Paris , al maig del 68, uns milers de joves eixelebrats van fer correr la errònia idea de que era més divertit fer l’amor lliure i allò de la cama redonda que anar a veure un Logronyo- Rayo Vallecano. Però afortunadament les coses han tornat al seu lloc i cada vegada són més els intel.lectuals que s’han posat al capdavant d’equips de futbol, per fer servir aquest esport de plataforma per expandir valors com l’honestetat, la solidaritat i la transparència, i en tenim uns exemples en les figures de Ruiz Mateos, la seva dona Teresa Rivero, el malograt Gil i Gil, Florentino Pérez, Dimitri Pitermam o els nostrats Núñez i Gaspar. I és que gracies a ells i als milions i milions de ferms seguidors, entre els quals hi ha els d’aquesta taula, el futbol ha aconseguit desbancar les dues grans manifestacions populars que fins fa uns anys regien la vida pública : La religió i les coreografies d’en Giorgi Dan. En Giorgi Dan ja va quedar superat quan van arribar Los del Rio amb la seva Macarena, i la religió ha sigut la gran perdedora en el seu duel particular com a espectacle de masses amb el futbol. Ningú dubta de les raons per la qual té més tirada el Mundo deportivo, el 9Nou o l’Sport que el Full Dominical, i no és només perquè a les pàgines centrals abans hi surtis cada dia l’Arantxa Sanchez Vicario ensenyant les bragues (a les pàgines centrals dels diaris esportius es clar). I es que, en contra de la opinió dels meus contertulians, el futbol mou molts més milions que la religió. I si no com ès que el Milan ofereix cent milions d’euros pen Ronaldinho, o el Madrid altres tants per en Kaká, o l’Inter tiraria la casa per la finestra per en Messi i els de la Cienciologia, que diuen que tenen pasta que ti cagues, no li ofereixen un contracte milionari a n’en Benet 16 perquè, amb el seu ressó mediàtic i amb la seva experiència passi a encapdillar-los? Perquè aquell bisbe negre que es va casar amb una coreana per el ritual de la secta Moon no va acabar fitxant per ells?, perquè els Testigos de Jehovà en lloc de fitxar milions de jugadors de segona fila no fitxen , per exemple, en Lefevre? Perquè els mormons, tot i oferir dones a pales a qui s’en faci soci, continuen siguent una religió minoritària? Jo us ho diré, per calers, o mes ben dit, per falta de calers! La religió no mou tanta pasta, no us enganyeu, la pasta que ens sobra se la queda en Beckam, en Ronaldinho, en Cristiano Ronaldo, en Schevchenko...I es que la religió ja no té tirada, ja no enganxa a la gent, i no m’extranya perquè a la religió sempre guanyen els mateixos, no té emoció. Sempre juga el bé contra el mal i guanya el bé, és molt avorrit. Un dia a un se li va ocorrer que podrien fer com una mena de lliga i que els equips fossin arquebisbes contra capellans, bisbes contra preveres, diaques contra cardenals, per allò d’aprofitar els trajes, però era molt avorrit perquè sempre guanyaven els jefes. I si alguna vegada algú s’havia atrevit a guanyar-los els enviaven a misions. Amb les dones tampoc va tenir èxit . Quan jugaven carmelites contra teresites, marianas contra les descalces, les del sagrat cor contra les esclaves del senyor al cap de cinc minuts plegaven perquè deien que era molt avorrit i que preferien dedicar-se a conrear aspectes concrets del maig del 68.

I és que el futbol, no ens enganyem, no té rival. I ara que ve Sant Jordi, una recomenació: Regaleu a la vostra parella el llibre El senyor de les banquetes , una magnífica biografia de Frank Rijart que edita el diari Sport , o bé Ronaldinho el futbolista feliç , que explica en primera persona com es pot ser feliç a la feina encara que guanyis poc , de l’editorial Tusquets . Són uns magnífics exemples de com poden anar perfectament de la mà literatura de qualitat i esport del bò. Adéu siau.