Què tenen a veure els casats, la salut, la infidelitat i els dits de les mans?

Columna de Palafolls de Munt al programa 'Per no dir res' de Ràdio Palafolls del 10 de febrer del 2015:
"Bona tarda estimats radiooients i contertulians, hom diu que mai te n’aniràs al llit sense haver après res nou, i ben bé que és cert: Avui mateix he llegit una noticia al diari que em confirma la bona tria que vaig fer el dia que vaig decidir casar-me. Segons els resultats d’un equip de científics nord-americans -els únics que tenen calers de sobres per poder dedicar-los a aquests temes tan interessants-, els casats envelleixen  més sans que no pas els solters. Aquests estudis han demostrat que les persones casades tenen més salut que les solteres, i que viuen més anys. I apunten que la causa principal podria ser el fet de que els casats estan més controlats per la parella, que alerta en el cas de veure algun hàbit no saludable, com el sedentarisme, el menjar malament, el beure en desmesura o el fumar. Malgrat tot, ja s’estan estudiant altres explicacions més pausibles, com per exemple que pogués ser una qüestió purament genètica. Podria ser que hi haguessin homes o dones més predisposades genèticament al matrimoni, i que aquest mateix gen donés més salut a qui el tingués? La idea podria semblar descabellada, doncs es dona per suposat que aquest és un tema cultural i no fisiològic, però hi ha altres estudis que han demostrat que la genètica sí que és determinant en camps que fins ara eren reservats a la cultura. Sense anar més lluny el famós genetista nord-americà Dean Hamer va demostrar l’existència de l’anomenat 'gen de Déu', un gen que tenen certes persones que els fa molt més receptius a tenir idees religioses i a creure en Déu. Però no tothom hi està d’acord en tot això, hi han molts solters que afirmen que el més important no és que els casats visquin més anys, sinó que la vida se’ls hi fa molt més llarga.

Continuant amb això, fa pocs dies va sortir una altra noticia que ens confirma que la fisiologia condiciona molt més el comportament humà del que ens pensàvem fins ara. Uns estudis, també d’uns nord-americans, conclouen que la llargada dels dits de les mans és determinant per saber si una persona està més predisposada o no que una altra a ser infidel. Es veu que com més diferència hi ha entre la llargada del dit anular i del dit índex més probabilitats hi ha de que aquella persona faci el salt a la parella. Fins ara atribuíem la infidelitat exclusivament a qüestions culturalment tangibles, com la mala hòstia o no de la parella; els desacords en temes vitals per a la convivència diària, com el tirar-se flatulències a deshores  o encetar una conversa sobre els col·legi dels nens enmig d'un Barça-Madrid; no canviar-se els çalçotets cada mes; no coincidir en el fet de considerar que allà on hi ha pèl hi ha alegria; o en l'evidència de que la parella ha canviat les corbes dels pits i dels malucs, o dels pectorals, per les del voltant de la panxa, per posar només uns exemples.

El que cada vegada està més clar és que la personalitat de la gent també ve condicionada per les característiques de cada cos. I en aquest sentit... què ens depararan els nous estudis del futur? Es descobrirà que són més ganduls els que tenen el nas més petit? Que són més malgastadors els que tenen el cul gran? Que són més futbolers els calbs? Que són més llaminers els garrells? Que aprenen més aviat a nedar els que tenen el melic cap enfora?

Ja no m’estranyaria res. Apa fins la setmana que ve."