Maneres originals d'acomiadar-se de la feina

Bona tarda estimats radiooients i contertulians, avui parlarem de Marina Schifrin. Segur que pel nom ningú sabrà qui és, però si us dic que és la que es va auto-acomiadar de la feina garavant-se en vídeo ballant a l’oficina, tothom la reconeixerà. Es veu que aquesta periodista estava farta de sacrificar la seva vida personal per l’empresa, a canvi d’un sou de misèria i d’una feina d’editora de vídeos que no la realitzava, ja que considerava que la seva empresa estava sacrificant la qualitat del seu treball a canvi d’augmentar la quantitat de visites que rebien aquests vídeos. Ara li plouen dotzenes d’ofertes de feina molt més interessants i lucratives.

I què té de diferent aquesta iniciativa? Doncs que s’ha gravat en vídeo i s’ha penjat a la xarxa. La seva difusió mundial ha fet que un acte intranscendent arribés a ocupar titulars en molts mitjans de comunicació. Però nosaltres sabem que no és pionera en acomiadaments originals, simplement les circumstàncies han fet que els que hi hagin hagut de tan o més singulars que aquest no hagin sortit mai a la llum. Per exemple, el coreògraf Nacho Duato, quan va ser acomiadat de mala manera de la Compañía Nacional de Danza de España, després d’haver-la dirigit durant vint anys, també va gravar un vídeo de comiat ballant a la feina, però ningú li va fer ni punyetero cas, més que res perquè és el que feia cada dia, i tothom ja ho tenia molt vist. En canvi el  papa Benet XVI, quan va ser acomiadat, per cridar l’atenció es va voler fer apòstata, és a dir que va voler renunciar a la seva fe cristiana, però no li van acceptar la sol·licitud perquè quan els del tribunal eclesiàstic li van preguntar “jura vostè que es vol fer apòstata?”, va respondre: “Sí, ho juro per Déu Nostre Senyor” (no va colar). Un altre que si s’hagués sabut hagués cridat l’atenció va ser en Mourinho, que quan en Florentino se’n va fartar i li va donar la blanca es va acomiadar del Bernabéu deixant el vestidor ple de grafitis que deien “Ronaldo es feo”, “Casillas, me comio entero el chichi de la Carbonero”, “Florentino es gai y además marica”, “Pepe no tiene güevos”, “Ramos es de Lepe”, “Bisca el Barca”, i coses per l’estil. Tampoc es va quedar enrere en Bárcenas quan el van votar del PP, doncs abans de marxar els hi va donar a tots, d’amagat, un sobre marró…  amb una estampeta de Sant Pancraci a dins! Ni en Millet, que quan el van cessar de president del Palau de la Música, i el van imputar d’innumerables escàndols de corrupció, d’espoli i d’apropiació indeguda, va lliurar personalment a tots els treballadors de la institució una invitació  per un  sopar de luxe al restaurant Windsor de Barcelona (a càrrec dels fons de l’Orfeó Català) que havia organitzat pel celebrar el seu comiat. A la tarja hi havia amb el seu número de compte a Suïssa perquè li ingressessin el regal. Un altre cas: En Bradley Mannig, quan va ser expulsat de l’exèrcit nord-americà per haver revelat secrets comprometedors a Wikileaks, es va canviar de sexe, però això no va ser noticia.

Arran d’aquesta noticia han sorgit multitud de propostes als mitjans de comunicació on es pregunta al lector, radiooient o espectador de quina manera li agradaria a ell acomiadar-se de l’empresa. Trasllado aquesta pregunta als senyors i senyores de la tertúlia, i m’acomiado de la columna d’avui mostrant el meu desig de que, el dia que em despatxin per sempre d’aquest programa, em pugui  acomiadar-me de tots vosaltres amb un “apa, fins la setmana que ve”.