Col·laboració de
Palafolls de Munt al programa de Ràdio Palafolls “Per no dir res” del 1 d’octubre
del 2013.
“Bona tarda
benvolguts radiooients i contertulians, fa uns dies vaig assistir al Campus Gutemberg. El Campus
Gutemberg és una trobada anual de comunicadors científics, que es fa a Barcelona i que dura un parell o tres de dies. S'hi fan conferències, seminaris i col·loquis per posar en comú idees per impulsar
el periodisme científic, la comunicació, la cultura educativa i la divulgació
científica. Està organitzat per l’Observatori de Comunicació Científica de la
Universitat Pompeu Fabra, el Màster de Comunicació Científica, Mèdica i
Ambiental de la mateixa universitat i l’Obra Social de La Caixa. En aquesta edició, com cada any, els ponents eren
màximes autoritats sobre el tema, i tots els assistents al campus, excepte jo,
portaven com a carta de presentació un currículum impressionant de carreres,
màsters i doctorats, difícils d’igualar.
Encara que l’hora
prevista d’arribada eren de nou a deu del matí, jo ja hi era mitja hora abans. Només
d’entrar les hostesses de l’organització em van donar la benvinguda, em van
demanar el nom i em van donar l’acreditació perquè la portés penjada del coll
durant els dos dies que durava el campus. Tot seguit em van convidar a un
completíssim aperitiu de benvinguda (pràcticament ja vaig dinar).
El primer acte
del dia va ser una xerrada titulada “Ciència i pseudociència” on varis ponents
van començar a despotricar contra els que es prevenien contra dels aliments
transgènics, els que alertaven contra les emissions que emetien els aparells de
wiffi i telefonia mòbil, contra els reticents a administrar vacunes, contra els
metges homeòpates, etcètera. La conclusió va ser que no tinguéssim por a menjar
transgènics, a tenir encès el wifi a casa les vint-i-quatre hores, a
vacunar-nos del que fos, alertar-nos que no anéssim mai al metge homeòpata, i
que no ens preocupéssim perquè si ens moríem per alguna d’aquestes raons, més
endavant la ciència de veritat ja ho descobriria.
Més tard ens van
dividir en petits grups que van anomenar “Microdiálogos”. A mi em va tocar un
que es deia “Proyecto Conec: portal web de la comunicación de la ciencia”, on
el ponent, un catedràtic de la Universitat de València, ens va dir, orgullós,
la manera com astutament va aconseguir que el Ministerio de Innovación y
Ciéncia subvencionés amb tres mil euros a aquest web perquè fes un vídeo divulgatiu
de tot just tres minuts.
Després vam anar
a dinar i a la tarda a fer la becaina a l’Auditori mentre uns quants deien no
sé què d’uns museus d’unes empreses.
Un cop desperts
ens divideixen en grup i ens envien a uns “tallers” (és un mot que queda molt “professional”
i alhora molt “alternatiu”). Jo em vaig apuntar a un que es deia “Blogging
científic a la premsa digital”. Tenia una hora de durada. Vam entrar en una aula
d’ordinadors, es van fer les presentacions i ens van demanar que entréssim a
internet. Els ordinadors no funcionaven. Van cridar al tècnic. S’ho va mirar i
ens va donar una altra clau d’accés. Continuaven sense funcionar. Van cridar a
un altre tècnic que ens va dir un altre mètode per entrar-hi. Ara uns quants
van aconseguir connectar-se. Jo no. Ho tornem a intentar d’una altra manera.
Continuo sense poder connectar-me. Ja ha passat l’hora, i la professora ens
acomiada tot desitjant-nos que acabem de passar un bon campus.
La sessió del
primer dia va acabar amb un concert de Divide i Wenceslao, un parell de músics
còmics que van enllaçar acudits picants relacionats amb la ciència amb cançons
de collita pròpia i lletra a l’estil La Trinca. Després va actuar un tal
Timothy Schmele, que ens va anar dient en anglès l’explicació de la música que
estava fent. Tot i no tenir-ne ni idea d’anglès, encara vaig entendre més l’explicació
que la música.
A l’endemà ja no
va haver-hi esmorzar de gorra, llàstima. La sessió va començar amb un “debate”
titulat “El impacto de la comunicación en las vocaciones científicas” on va
quedar demostrat que tant l’estat com la Fundació La Caixa tenen gent a sou per
idear programes per incentivar a que els joves d’avui es facin investigadors
perquè de grans puguin emigrar a Alemanya en millors condicions.
Després un “Café
y Networking. Business showroom”. Per fi ens donen manduca! Tothom es posa fins
el cul de pastetes i rebosteria. Mentrestant unes quantes empreses de
divulgació mediambiental i de coses per l’estil, creades per algun biòleg a l’atur
que intenta buscar-se la vida com pot, reparteixen propaganda entre els
assistents, que es aprofitada per eixugar-se els morros. Tot i que aquest “Business
showroom” no servís per res, va vestir molt i l’organització va quedar com un
senyor.
Després un parell
de noies expertes en comunicació científica ens van fer una demostració de
ScienceQUIZ, una adaptació d’un entreteniment que està molt de moda ara als
pubs d’Anglaterra: Jugar al Trivial tot bevent cervesa (vam saber que el vi
negre i el rom són les begudes alcohòliques que més ressaca provoquen).
Després a dinar i
a la tarda més “tallers”. Jo em vaig apuntar a un que es deia “Herramientas
para medir el impacto en la comunicación científica (PLACES Toolkit)”. La “profe”
ens va presentar el “invent” dient-nos que era un projecte subvencionat per la
hòstia d’institucions, en el que havia estat treballant moltíssima gent durant tropocientos
d’anys, i que tractava de el·laborar un qüestionari llarguíssim i complicadíssim
de preguntes destinades a saber si el públic en general se n’havia assabentat o
no de que en tal lloc s’havia celebrat un determinat esdeveniment científic.
Ens van separar per colles i cada grup havia d’endevinar quina part del qüestionari
s’havia de fer servir segons tal o qual esdeveniment, tot seguit un esquema que
encara estava a mitges, i sota la direcció d’un parell d’estudiants de màster
en comunicació que no sabien ben bé de què anava la història, i per tant poc
ens van poder ajudar. Va ser un taller molt entretingut i educatiu.
Abans de la
clausura (a la qual no vaig assistir per impediments psíquics), van fer l’últim
debat del campus, titulat “Nuevos canales para el periodismio científico”, on
es va dir que el Twitter era una eina importantíssima de divulgació, que el
Twitter era indispensable avui en dia, que qui no tingués Twitter no podia
segir l’actualitat, que la millor manera d’estar connectat al món era a
través de Twitter i de que la premsa
tradicional tenia els dies comptats perquè el Twitter els havia guanyat la
batalla.
I fins aquí el Campus Gutemberg. Conclusió que en vaig treure jo: Que si el Barça vol guanyar
aquest any la Champions haurà de jugar més pels extrems i fer més rotacions de
jugadors importants. Apa, fins la setmana que bé.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada