Pascuala Ilabaca al Sindicat de Palafolls

Ahir diumenge 25 de març del 2012 la cantant xilena Pascuala Ilabaca va actuar al Sindicat de Palafolls. Va estar acompanyada per quatre músics (un guitarra, un bateria, un pels instruments de vent i un baix), tots impecablement embigotats, i amb barret i camisa de màniga curta. La mateixa Pascula (vestida amb una samarreta negra de lluentors tipus Eurovisión anys setanta, i una faldilla com la que portava la cantant de Trigo Limpio) també va acompanyar la seva veu amb un acordió i un piano. Segons Wiquipèdia, aquesta cantant xilena autodidacta destaca per oferir-nos unes composicions “contemporànies, d’arrel folklòrica xilena i seguidores de les tradicions ètniques del món”, però no vam poder contrastar aquest extrem perquè no s’entenia res del que cantava: Ja sigui per la sonoritat del local, per la seva dicció, o pel  fet de  cantar en castellà, la veritat és que jo, particularment, només vaig entendre l’estribillo d’una cançó, que deia més o menys “Gavilán, gavilán, que me muero gavilán”. Però ja en vaig tenir prou per adonar-me’n de la profunditat de les seves lletres, del missatge que volien trametre, i del caràcter reivindicatiu de les seves composicions: Es veu que la protagonista de la cançó deuria tenir un accident molt greu, i no va tenir cap més remei que demanar ajuda a un esparver que passava per allà, perquè cap home la va voler ajudar, essent aquesta lletra una crítica velada a l’egoisme i al individualisme de la raça humana, i un elogi a la generositat i la bondat innata dels animals.

Pascuala Ilabaca i els seus músics van estar acompanyats durant tot el concert per la cinquantena  de persones que vam assistir al recital, entre elles la vella guàrdia socialista palafollenca; representants de l’Ajuntament; la colla d’àvies que cada dia van a caminar pel camí de la Font del Ferro amunt; unes quantes àvies més que no tenen parella als balls de tarda del Casal d’Avis; pels organitzadors del concert; els tècnics de llum i de so (amb uns canvis de llum espectaculars, que no veia des de “Aplauso”); una pila de fotògrafs que no sé d’on van sortir; els cobradors de les entrades; la meva dona i jo: Una autèntica llàstima que d’un poble de vuit mil persones només cinquanta tinguessin interès en gaudir d’un espectacle musical tan trepidant,  ple de força i de trempera, com el que vam poder gaudir ahir  (i no hi havia l’excusa del Barça, que havia jugat dissabte). Doncs pitjor per ells, perquè segurament no tindran mai més l’oportunitat d’escoltar en viu i en directe Pascuala Ilabaca, i menys en un entorn tan privilegiat com el Sindicat de Palafolls, que fins i tot va permetre que seguíssim el concert tot contrastant el preu de la fruita i la verdura: La pera Conferència estava d’oferta a 0,99 euros el quilo, i un sac de patates de 25 quilos costava 10 euros… a 40 cèntims el quilo! Quan li deu quedar al pagès, sabent que l’intermediari s’emporta la major part dels beneficis? No hi ha dret! Ens estem carregant la pagesia! No m’estranya que cada vegada hi hagin més trossos erms. Passeges pel Pla de Grau o pel Pas de la Ginesta i fan pena de veure… els pagesos estan plegant perquè ja no es guanyen la vida treballant la terra. Estem hipotecant el futur del nostre país: El dia que els que ara ens serveixen aquest gènere a preus irrisoris decideixin apujar-lo el que els doni la gana, o simplement  tancar-nos l’aixeta, estem perduts. Hi haurien d’haver-hi botigues de comerç just amb els productes agrícoles de casa nostra, i que la gent els valores en la seva justa mesura, perquè els pagesos poguessin viure dignament del fruit del seu treball.

La festa es va acabar amb en Federico Francesch agraint Pascuala Ilabaca el magnífic espectacle que ens havia ofert, agraint-nos també la nostra assistència, i convidant-nos al concert que el proper 22 d’abril ens oferirà l’orquestra que va interpretar la banda sonora de la pel·lícula “Vicky Cristina Barcelona”, prometent-nos que serà tot un espectacle. No hi falteu!