Subject: FW: Reenv: FW: RV: Carta de un Catalán...?????????????
Date: Thu, 5 Jan 2012 17:21:07 +0000
Me reenvían esta carta de un catalán,….
LA_HISTORIA NO PERDONA MITOS
Soy un barcelonés de 30 años que, como mi generación, creció con el Club Super 3, el Tomàtic, la Bola de Drac, la Arare , Sopa de Cabra, Els Pets, Els Caçafantasmes, “Regreso al Futuro”… Veíamos la
predicción del tiempo en la TV 3, con los dibujos de soles y nubes sobre un mapa de los Países Catalanes.
En la escuela nos explicaban la historia de las cuatro barras, pintadas por el emperador franco con la sangre de Wilfredo el Velloso sobre un escudo o tela de color amarillo-dorado: así nació nuestra
bandera ( la Senyera ). Los domingos por la mañana bailábamos sardanas en la plaza de la Iglesia , y daba gozo ver en un mismo círculo a los abuelos y los nietos, cogidos de la mano. En Navidad hacíamos cagar al
“Tió”, y poníamos un “Caganer” con barretina en el Nacimiento. Así,
disfrutábamos de una auténtica Navidad catalana como Dios manda.
En la primavera cogíamos las Xirucas ( Chirucas , marca de calzado ], y nos íbamos
a nuestros Pirineos a disfrutar de nuestras
montañas y sierras, en nuestra tierra. Celebrábamos la “Diada”, con ánimo de no olvidarnos de la derrota de nuestro pueblo contra Felipe V y los españoles.
Somos un pueblo trabajador, con carácter, distinto del resto. Tenemos la Caixa , el RACC, los Mozos de Escuadra y los
Ferrocarriles Catalanes. ¿Qué más queremos? Pues queremos, queremos, queremos…
Pero la verdad no se puede ocultar siempre. Te vas de Erasmus a Londres, y descubres que existe vida fuera de nuestro pequeño planeta catalán. Que también hay trabajadores con carácter en otros
territorios. Que la Caixa no es tan importante, si se compara con el Comercial Bank of China. Que solamente una ciudad como Shanghái tiene 20 millones de personas (tres veces toda Cataluña).
Descubres la verdad: que lo de las cuatro barras de Wifredo el Velloso sólo era una leyenda, un mito, sin fundamento histórico. Ni Wifredo fue contemporáneo del emperador, ni se usaba la heráldica en ese siglo. Además, hasta la unión con Aragón, el emblema de los condes de Barcelona fue la cruz de San Jorge (una cruz de gules sobre campo de plata). Un mito.
Descubres que la sardana la inventaron en el año 1817. Fue un tal Pep Ventura, que tampoco se llamaba Pep sino José, nacido en Alcalá la Real, provincia de Jaén, e hijo de un comandante del Ejército español. Se la inventaron, porque no podía ser que la jota de Lérida o del Campo de Tarragona fuese el baile nacional. Y tampoco podía serlo el baile denominado “El Españolito”. Por eso se inventaron la sardana a comienzos del siglo XIX: para crear una identidad nacional inexistente hasta entonces. La sardana, otro mito.
Descubres que en 1714 no hubo ninguna guerra catalana-española, que Cataluña no participó en ninguna derrota bélica. Fue una guerra entre dos candidatos a la Corona de España, vacante desde la muerte de Carlos II sin descendencia: entre un candidato de la dinastía de los Borbones (de Francia) y otro de la de Austria (de tierras germánicas). En todos los territorios de la Corona de España hubo austracistas y borbónicos: por ejemplo, Madrid, Alcalá y Toledo lucharon en el mismo bando que Barcelona. No fue, como intentan venderlo, una guerra de secesión, sino de sucesión: ningún bando aspiró nunca a romper la unidad dinástica entre Castilla y Aragón, ni la separación de Cataluña. La Diada , otro mito.
Descubres que el “Caganer” del belén es una “tradición” que no se generaliza hasta el siglo XIX, como la sardana. Y que el “Tió” es otra milonga identitarias y absurda. La Navidad catalana, otro mito.
Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han tomado el pelo. No nos han educado, sino adoctrinado. Que nos han alimentado, sin darnos cuenta, de una “ideología total” que se encuentra por encima de todo y de todos. Lo abarca todo: permite pisar el derecho de las personas, modelar la Historia a su gusto, y determinar qué está bien o mal.
Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han adoctrinado a través de mitos, leyendas, mentiras. Que han construido o falseado una realidad, con tal de fundamentar su ideología. Intentaré poco a poco ir comentando esos mitos. Pido ayuda y la colaboración de todos, para tratar de encontrar otras mentiras. Así, [los catalanes] podremos liberarnos de esos mitos, y ser libres de verdad.
Está claro que eso de viajar, es para algunos, una estupenda vacuna contra la estupidez y el aldeanismo.
Si estás de acuerdo difúndelo para conocimiento de todos.
Ja fa temps que s’estan trobant per internet vídeos i pamflets com el que us adjunto, que intenten desmuntar amb arguments “sui géneris” el fet de que Catalunya sigui un país (segons el diccionari “país” vol dir “territori d’una nació, d’un poble”) o una nació (“nació” vol dir “comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”). En aquest que us adjunto l’autor/a enumera alguns dels clixés que creu més adients per definir Catalunya i el tarannà dels catalans (segons el seu punt de vista), i hi afegeix uns raonaments que intenten desmuntar o bé la seva importància com a signes de identitat, o bé negar-los directament. Pot ser que hi hagi gent que, no tenint gaire coneixement sobre l’origen i l’evolució d’aquests trets identitaris catalans, escrits com aquests puguin generar-li dubtes al respecte. És per això que crec que és necessari que cada vegada que ens trobem amb missatges com aquests els refutem d’una manera clara i contundent, no per convèncer als que els han generat, sinó per aclarir les idees a totes aquelles persones que aquests tipus de missatge els hi poden haver creat dubtes. És la nostra obligació.
Entrant en matèria...Perquè no tinguem dubtes sobre la seva catalanitat, l’autor/a d’aquest pamflet (en castellà, evidentment) comença dient que és de Barcelona, i segueix l’escrit enumerant tot un seguit de trets segons ell definitoris del que ha estat la vida cootidiana d’un ciutadà normal a Catalunya durant els darrers trenta anys. La seva idea és anar desmuntant un per un el que ell anomena “mites” que els nacionalistes (catalans) han muntat artificial i malintencionadament per fer creure que Catalunya és un país i no una regió d’Espanya.
En primer lloc fa referència al fet de que si surts de Catalunya comproves que també hi ha gent treballadora a fora del nostre país. Dit així, sembla que cap català hagi sortit mai de casa, i que ens autoconsiderem els millors treballadors del món. Si bé és cert que no es pot generalitzar, ni de bon tros, també és cert que la “fama” de treballadors no la tenim en relació als nostres veïns europeus, sinó en relació als espanyols (i no hi ha cap estadística que pugui refutar amb dades fiables que la mitjana de productivitat dels catalans ha estat molt superior a la mitjana de la dels espanyols, com a mínim en els darrers segles). Seguint amb el tema de "sortir" a l'extranger, menciona el fet de que gràcies als "Erasmus" els nostres estudiants veuen que hi ha vida més enllà del nostre "petit planeta català". Efectivament, des de que els nostres joves surten a l'extranger ha augmentat considerablement el tant per cent d'ells que es consideren independentistes (les estadístiques ho diuen), ja que veuen que gent de països amb el mateix potencial ecocòmic que Catalunya viuen molt millor que nosaltres perquè no els hi són expoliats cada any vint mil milions d'euros per pagar a gent de l'altra punta de la península que es passa el dia al bar despotricant dels catalans.
Per continuar restant importància a Catalunya, continua amb la constatació, per exemple, de que la magnitud de La Caixa (l’entitat financera més important de casa nostra) no es pot ni comparar amb les entitats bancàries de les grans potències mundials, o que el número d’habitants de Catalunya no és gaire elevat... I què? deixen de ser importants Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Noruega, Suècia... perquè els seus bancs són més petits que La Caixa; o perquè tenen els mateixos habitats i territori que Catalunya; o perquè la renda per càpita de la seva gent és molt superior a l’espanyola; o perquè no han hagut de patir la vergonya d’haver d’anar a suplicar fons estructurals a Europa, com fa Espanya?
Diu també que fins que no vas a l’estranger no te n’adones que l’origen de la senyera és només “un mite, una llegenda, sense fonament històric”. Realment desconec què carai devia fer aquest senyor o senyora a les classes d’història quan anava al col·legi (suposo que de tot menys escoltar al mestre), perquè tant a mi com a tota la resta de Catalunya ens van dir des del primer moment que la història de Guifré el Pelós i l’origen de la senyera era només un mite que es va popularitzar durant el Romanticisme, seguint el corrent de l’època, molt donat a forjar llegendes èpiques que exalcessin els valors de les respectives nacions (suposo que aquest senyor es deu creure encara que l’home ve d’Adam i Eva, o que els nens els porta la cigonya de Paris). Aclarint el tema: Sembla ser que el primer testimoni històric de la senyera apareix en un segell de cera que valida un document datat el 2 de setembre del 1150, i en el que s'hi representa a Ramon Berenguer IV portant sobre el seu escut el senyal dels Quatre Pals (però aquesta dada no certifica que aquest símbol no s’hagués utilitzat en èpoques anteriors). En quan a la creu de Sant Jordi a que fa referència el texta anterior, hem de dir que és el símbol del patró de la ciutat de Barcelona (segons el diccionari “ciutat” vol dir “Població gran que té més preeminències que una vila”) que es va incorporar a l’escut de la ciutat juntament amb la senyera, símbol dels Comtes de Barcelona (segons el diccionari “comte” vol dir “Noble que, en la jerarquia dels títols nobiliaris, és de categoria inferior al marquès i superior al vescomte”). Tot i veure que l’autor/a no sap ni tan sols distingir entre “ciutat” i “comte”, no desisteixo de seguir desmuntant els seus arguments (per cert, l'actual bandera d’Espanya, de la qual se senten tan orgullosos, és una evolució de la que va implantar Carles III el 1785, i que era exactament la mateixa que la catalana, sense les dues franges vermelles del mig –no s’hi va trencar gaire el cap).
Continua amb la seva erudició desmentint el que mai ningú ha dit: Que la sardana fos la dansa típica de Catalunya des de temps immemorials. Tothom sap (menys ell) que la sardana és una dansa relativament nova, i que el fet de que sigui considerada la dansa nacional de Catalunya no és degut a la seva antiguitat, sinó al fet de que ràpidament fou acceptada per tot el territori, a diferència d’altres balls populars molt més antics (com els que ell cita), que només van aconseguir popularitzar-se en àmbits concrets i restringits del territori. En quan a Josep Maria Ventura i Casas (Pep Ventura), dir que va néixer el 2 de febrer del 1817 a Alcalá La Real (Jaén), que era fill de família empordanesa, que neix accidentalment en aquesta localitat andalusa on el seu pare, fill de Roses, hi era destinat com a militar, i que al cap de només dos anys la família retorna a Catalunya. Desmentir la catalanitat de la sardana perquè un dels seus màxims precursors va néixer accidentalment a Andalusia és com afirmar la catalanitat del Real Madrid perquè el seu fundador, en Carles Padrós, era un català de Sarrià
Més endavant continua amb un dels “clàssics”, un dels temes recurrents en tots aquells pamflets que van d’aquest pal: El de la Guerra de Successió. Segons ell no és cert que les dues grans potències de la península (Catalunya i Castella) s’enfrontessin per la successió a la corona espanyola. Diu que la guerra va ser entre partidaris Felip de Borbó i partidaris de Carles d’Àustria... i es queda tan panxo! Si bé es cert que hi van haver-hi alguns reductes tant a dins de Catalunya ( els cerverins, per exemple), com a dins de Castella, que van recolzar el candidat contrari, també és cert que és tremendament tendenciós i maquiavèl·lic voler manipular la història d’aquesta manera afirmant que, “de facto”, no va ser una guerra entre Catalunya i Castella. Mireu, és com dir que la Segona Guerra Mundial a Europa només va ser entre simpatitzants i detractors de Hitler, negant que França i Alemanya com a tals s’enfrontessin, adduint que a França també hi havien col·laboracionistes (el govern del general Pétain, a Vichy), o que a dins d’Alemanya també hi van haver alemanys contraris a Hitler, i que van col·laborar amb els aliats... Segueixo? Per cert, qui li ha venut que la Guerra de Successió va ser la Guerra de Secessió, el mateix que li va vendre que la història d’en Guifré el Pelós sobre l’origen de la senyera era veritat i no una llegenda?
La cosa ja surt de mare del tot quan comença a parlar del caganer, del tió, d’un suposat Nadal català i de no sé quantes burrades més... i a sobre ens amenaça amb que en propers pamflets desmuntarà més mites! Ho estic esperant amb candeletes!
Per acabar, permeteu-me que copiï quasi literalment els seus tres darrers paràgrafs, amb els quals hi estic totalment d’acord:
“Te n’adones que (els nacionalistes espanyols) ens han adoctrinat a través de mites, llegendes, i mentides. Que han construït o falsejat una realitat, amb la idea de fonamentar la seva ideologia. Intentaré poc a poc anar comentant aquestes “troballes” de internet. Demano l’ajuda i la col·laboració de tots, per trobar més “relíquies” com aquesta. Així, (els catalans) podrem alliberar-nos d’aquets “erudits”, i ser lliures de veritat.
Està clar que això de viatjar, és per a alguns, una estupenda vacuna contra l’estupidesa, així que...que se’n vagin a la merda!!!
Si hi esteu d’acord ho heu de difondre per a coneixement de tots.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada