UNA ALTRA PRIMAVERA FRACASSADA
per el Xavier Sala Martin el dimarts, 31 / maig / 2011 a les 02:01
"La indignació dels acampats està plenament justificada: la crisi econòmica és profunda, la taxa d'atur entre els joves supera el 40% fins i tot entre els que han estudiat durant anys per obtenir un títol universitari, els que tenen la sort treballar ho fan a salaris miserables i els líders polítics semblen més preocupats per la immediatesa de les pròximes eleccions (i sempre hi ha unes pròximes eleccions!) que per solucionar els seus greus problemes.
Vagi per davant que ja sé que això de les #acampades és molt heterogeni i que entre els indignats hi ha gent de totes les ideologies. Però a ningú no se li escapa que el seu pensament dominant és, cada vegada més, el dels antisistema d'esquerres: acusen als bancs d'haver causat la crisi que els impedeix trobar feina, proposen "solucions" màgiques com la taxa Tobin, la nacionalització del sistema financer o el "repartiment" de la feina amb la jornada laboral de 35 hores. I tot això estaria molt bé si no fos pel fet que no té res que veure ni amb la realitat.
El problema és que, a diferència del que diuen les seves recentment descobertes "bíblies" (que són la pel•lícula "Inside Job" i el pamflet de Stephane Hessel "Indigneu-vos"), la crisi econòmica que viu Espanya no té les seves arrels en la banca, ni en els especuladors malignes, ni en els bons tòxics subprime emesos des de Wall Street. Aquests bons potser causessin la crisi nord-americana però cal recordar que el Banc d'Espanya havia prohibit l'adquisició d'aquests actius per part dels bancs i caixes espanyols pel que a Espanya no hi havia ni un sol bo tòxic. Espanya va entrar en crisi perquè va explotar la bombolla immobiliària que va encegar a infinitat de ciutadans a la recerca dels diners fàcils. I si! És cert que els bancs concedien hipoteques, però d'allà que siguin els causants de la crisi hi ha un bon tros perquè, que jo sàpiga, a ningú no se'l va obligar ni a comprar habitatges, ni a demanar crèdits, ni a estirar més el braç que la màniga. En canvi, el que sí que va generar la bombolla van ser uns anys de bonança i complaença que van impedir que que es fessin els deures i s'introduïssin les reformes que havien de convertir Espanya en una economia competitiva. De passada, això va permetre que diversos líders polítics (del PP i del PSOE) es passegessin pel món fanfarronejant de jugar en la "championlí" de l'economia.
Arran d'aquesta primera crisi, un govern del PSOE estimulat per tota una constel•lació de profetes del keynesianisme es va dedicar a implementar cegament unes "polítiques d'esquerra" que intentaven substituir la demanda privada per demanda pública. Emparats en l'aparent èxit que aquestes polítiques havien tingut el 1929, aquests economistes i aquests polítics van oblidar les lliçons de la gran crisi llatinoamericana dels anys vuitanta: els dèficits i els deutes públics excessius de vegades es converteixen en insostenibles a meitat de la recessió, cosa que genera una crisi encara major. Ah! Abans que no me n’oblidi: Amèrica Llatina va tardar 20 anys a sortir de la seva crisi del deute! I allà és on ens trobem en l'actualitat.
A aquesta situació de crisi causada per la incompetència del govern se suma el fet de què l'educació que els hem donat a nostre joves no és la correcta. Durant anys, la ideologia igualitària que domina el sistema educatiu els ha impedit de desenvolupar tot el seu talent. Ho he dit moltes vegades en aquestes pàgines i ho torno a repetir: si volem que tots els nens i nenes acabin els seus estudis i que, a més, tots ho facin a la mateixa velocitat, només ho aconseguirem a base de reduir els nivells: el ramat de búfals corre a la velocitat del més lent per la qual cosa l'objectiu només s'aconsegueix a base de mediocritat. I aquesta mediocritat no només impedeixi als nostres joves de competir al mercat global amb xinesos, coreans, alemanys o finlandesos, sinó que ni tan sols no els dóna prou productivitat perquè a les empreses espanyoles els surti compte contractar-los a canvi d'un salari decent.
És clar que, fins i tot els estudiants més aplicats que han aconseguit aprendre el que el sistema educatiu no els ensenya, ho tenen complicat per trobar feina decent a salaris decents. La raó és que, quan acaben els seus estudis, s'enfronten a un mercat laboral dual que protegeix els llocs de treball i els salaris de la gent de la nostra edat. És a dir, protegeix els drets dels que ja tenen feina... a base de deixar els aturats i els joves que mai no han treballat en un cercle viciós de desocupació, salaris miserables i contractes temporals dels que és impossible sortir.
Resumint, els acampats estan indignats amb tota la raó. Però les seves queixes van en la direcció equivocada. En lloc de carregar-se a la banca, als bons tòxics i al capitalisme, haurien de dirigir les seves queixes al govern d'esquerres que ha utilitzat una ideologia obsoleta que ha enfonsat a Espanya en la crisi més profunda, al cos de professors que ha impedit repetidament les reformes educatives que els permetrien obtenir els coneixements necessaris per sobreviure dignament al segle XXI i als sindicats que s'oposen a la reforma laboral que els condemna a estar a l'atur o a treballar en la més indigna de les precarietats.
El problema és que la ideologia dominant dels acampats els impedeix d'assenyalar els veritables causants de la seva indignació. O els joves indignats es desmarquen dels que fins avui semblen dominar el moviment, o aviat parlarem d'una altra primavera fracassada."
JO NO HI ESTIC D'ACORD...I ESTIC INDIGNAT!
Per David Alenyà. Dijous 2 de juny a les 17:50.
Estic d’acord amb en Sala Martin que no s’ha de bolcar tota la virulència de les protestes sobre un estament en concret, i que la revolta dels “indignats” hauria d’estendre la seva ràbia contra molts altres factors que han conduit a que el nostre nivell de vida sigui ara molt inferior al de fa uns anys, quan els continus avenços tècnics i el desenvolupament industrial haurien de facilitar-nos una vida cada cop millor i més còmoda.
Però discrepo totalment en la seva intenció d’exculpar els bancs (o si més no de minimitzar la seva influència) en aquest procés de regressió econòmica que estem patint: Si abans de l’esclat de la bombolla immobiliària haguéssim tingut una única banca pública, i no cent de privades, els preus de la vivenda no s’haurien encarit molt per sobre del seu valor real i, sobretot, de la capacitat d’endeutament dels ciutadans. És cert, com diu, que ningú posa una pistola al cap a ningú perquè signi una hipoteca, però l’especulació immobiliària que es va generar fruit de deixar en mans dels bancs el mercat immobiliari va provocar que pels propietaris fos molt més rentable posar la vivenda en venda que de lloguer, cosa que va provocar que la quota mensual d’un lloguer mitjà fos igual o fins i tot més elevada que la d’una hipoteca: És per això que la gent es va veure obligada a signar hipoteques desorbitades si no volia anar a dormir a sota un pont.
Per altra banda, aquest demanda d’hipoteques va provocar que els bancs demanessin crèdit a l’estranger per satisfer les demandes dels seus clients. Quan va arribar la crisi molts dels hipotecats es van quedar sense feina i no van poder tornar el crèdit al banc, i aquest tampoc va poder fer el mateix amb els crèdits que havia demanat a les entitats bancàries estrangeres. Així doncs, el govern va haver de fer-se càrrec dels deutes de les entitats bancàries espanyoles, i una de les mesures que va prendre per recollir el capital necessari per fer front als deute dels seus bancs va ser baixar el sou als funcionaris, a l’hora que permetia que, indecentment, les entitats bancàries apugessin el sou als seus treballadors l’equivalent a la pujada de l’IPC, com cada any. Hem de tenir present que, per exemple, els funcionaris de Correus, empresa que va tenir beneficis fins el 2009, també van patir aquesta retallada, quan els seus sous eren de mitjana tres vegades inferiors als de qualsevol treballador de la banca privada (i tenint en compte també que amb Bancorreos fan les mateixes feines que un treballador de banc). Què impedeix que el govern no ordeni, com seria de lògica, que cap treballador de la banca privada pogués cobrar de sou ni un euro més que un funcionari, atès l’esforç que ha fet l’erari públic per rescatar els bancs, a la responsabilitat d’aquests en la crisi actual, i als beneficis que aporten a la societat uns treballadors i altres? S’ha mesurat quin benefici reportaria al país tenir una sola banca pública, amb deu vegades menys de treballadors, i que a sobre cobrarien un sou tres vegades més baix? I el benefici que comportaria per les empreses el fet de que les seves peticions de crèdit s’avaluarien en funció de la qualitat dels projectes presentats, i no de l’arbitrarietat o dels interessos econòmics dels banquers privats? Quines raons hi han perquè avui, dia dos de juny del 2011, no s’aposti d’una manera clara i contundent per una sola banca pública, no ja tant sols com a mesura d’urgència per sortir de la crisi, sinó com a mesura profilàctica pel futur?
No ens enganyem, estic totalment d’acord amb en Sala Martin que les protestes dels indignats no tenen futur i no serviran de res. D’aquí poc ningú se’n recordarà. Els polítics ens engatussaran prometent-nos que si els votem prendran mesures miraculoses per sortir de la crisi, i que ens espera un futur esplendorós si anem canviant cada quatre anys el vot del PSOE al PP. Però cap d’ells té la voluntat de sortir del sistema. El seu marge de maniobra (marcat per l’OCDE, les directives europees i pels mercats internacionals, entre altres) és tan reduït que només tenen potestat per pujar quatre impostos per aquí o baixar-los per allà, treure o posar el xec nadó, o dedicar una mica més de pressupost a hospitals que a carreteres, o el contrari: Mesures amb un impacte global insignificant, que fa que l’economia del país depengui única i exclusivament de la direcció on bufi el vent. Si Europa va bé ens en beneficiarem i sortirem de la crisi, tant si mana el PSOE com el PP (no s’equivoqui senyor Sala Marti, ni el PSOE és gaire més d’esquerres que el PP, ni el PP gaire més de dretes que el PSOE, i els indignats ho estan amb tots dos). Si l’economia mundial empitjora, empitjorarem amb ella (no n’hi hauria prou amb reencaminar els nostres estudiants cap els camps tecnològics, com fan els xinesos o els coreans, ja que si bé aquests estudis són beneficiosos per a l’economia, els estudis d’humanitats ho són per a tota la societat en general –només cal fer un cop d’ull al que va representar per a la civilització la filosofia grega, el renaixement, la il•lustració...)
És per això que “els indignats” reclamen que els polítics prenguin mesures útils i contundents per sortir de la crisi, ja. No és una utopia, les mesures hi són. Apart d’una sola banca pública, una altra mesura que es podria prendre, aquesta vegada per part del govern de la Generalitat, és declarar unilateralment la independència de Catalunya (no seriem els primers en fer-ho). Els números canten: Estats independents europeus amb una demografia i un PIB semblant al català, com poden ser Holanda, Bèlgica o Dinamarca, tenen un nivell de vida molt superior al nostre.
Si bé és segur que hi han molts economistes que donarien múltiples i variats arguments per contradir que hi hagi solucions diferents a les dels manuals que fan servir els polítics tradicionals (entre ells el sr. Sala Martin), també n’hi han molts d’altres que donarien altres tants arguments, de ben segur iguals o millors, per apostar per prendre mesures com les abans citades, o com a mínim per tenir compte altres possibilitats (sortir de l’euro, canviar el sistema polític “democràtic” per un altre basat en la justícia social, sistemes per a la redistribució dels recursos naturals a nivell global...)
Del que tots els “indignats” estan segurs és de que si aquestes mesures no s’apliquen no és perquè siguin contraproduents, inviables o utòpiques, sinó perquè hi han poders fàctics (com la banca, els lobbies, les multinacionals…) que estan interessats en que segueixi el statu quo actual, i que controlen de facto els governs i l’economia mundial. Els “indignats” només reclamen al govern que legisli a favor dels ciutadans: Les solucions hi són, només cal valentia i voluntat política per aplicar-les, encara que vagin en contra dels interessos econòmics d’aquells poders que fins ara els hi han marcat les directrius a seguir. Això és el que demanen els indignants. Ni més ni menys, senyor Sala Martin.
Ah!... i visca el Barça!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada