A l’igual que he fet amb les crítiques a altres sessions del cicle, començo aquesta ressenya reconeixent que ni estic capacitat ni tampoc és la meva intenció valorar la qualitat poètica del versos recitats. Des dels seus inicis -ara fa una pila d’anys-, que assisteixo més o menys regularment a “Paraules Prenyades”, més per les ganes que tinc que iniciatives com aquestes tirin endavant (i que es deixarien de fer si la gent no hi anés), que no pas per la meva atracció per la poesia. Quan va començar aquest projecte moltes vegades amb prou feines hi assistíem mitja dotzena de persones. Després de les sessions els rapsodes, organitzadors i públic anàvem al Cafè a acabar de fer-la petar. Entre tots no solíem passar de la desena, excepte quan venia en Casasses. Poc a poc aquest cicle de poesia ha anat agafant volada, i la clientela ja és prou nombrosa perquè no es requereixi la meva assistència. Ara doncs, el meu interès és diferent: Tenir carnassa pel meu blog…i si algun dia em retrobo amb allò que no sé com dir-ho, doncs millor que millor (la darrera vegada va ser fa uns quinze anys, a Cuba, escoltant “son cubano” en directe, amb una ampolla de rom a la ma, un Ducados a la boca, i la bona companyia de la meva dona i uns amics).
De petit vaig anar a un col•legi de pagament, i recordo que m’ensenyaven que un dels lloc per antonomàsia on els occidentals cerquem allò que no sé com dir-ho és la poesia. Fins i tot ho posa a la Viquipèdia. Però reconec que ni els poemes ni els rapsodes mai m’han provocat ni el més mínim pessigolleig. I la Laia Noguera no va ser l’excepció. Dec tenir els gens atrofiats, perquè tothom en va sortir exultant. Així doncs, el meu comentari de la vetllada poètica es reduirà a comentar la forma: La Laia Noguera va combinar poemes de la seva pròpia collita amb altres de manllevats, acompanyada del pianista Roger Illa. La música (la veu de la Laia i el piano d’en Roger) va fer que una hora i mitja de recital de poesia no es fes llarg (i és el millor elogi que he fet mai d’un acte de “Paraules Prenyades”): Va ser tot un plaer escoltar-los.
Dels comentaris, emotius i entusiastes, que feia la Laia entre poema i poema em quedo amb aquell que deia, més o menys: “No cal que aplaudiu després de cada poema si no voleu, ho podeu fer tot junt d’una vegada quan acabi el recital. De totes maneres, si us bé de gust fer-ho després de cada poema, ho podeu fer, que a mi em sembla bé. I si ho voleu fer tot junt al final, també em sembla bé”.
PUNTUACIÓ: 8
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada