Fórum Palatiolo. Ràdio Palafolls.
1 de març del 2011
Bon dia estimats radioients i contertulians, avui parlarem d’una de les mesures anticrisis que planeja dur a terme el govern Zapatero: Apujar l’edat mínima per casar-se dels 14 al 16 anys. Aquesta mesura implicaria que totes aquelles persones de 14 anys que tenen previst casar-se enguany, hagin de posposar aquest enllaç fins d’aquí a dos anys, com a mínim. Amb aquesta moratòria es pretén que ni ells, ni els seus progenitors, ni els convidats, hagin d’afrontar ara l’enorme despesa econòmica que comporta un casori. Possiblement, d’aquí a dos anys, la crisi ja s’haurà alleugerit i aquestes despeses seran més assumibles. Amb aquesta mesura també s’estalviarà en la factura sanitària del país: Com que ara no es podran casar fins els setze, òbviament tampoc mantindran relacions sexuals fins a aquesta edat (les relacions prematrimonials són pecat), i les dones no es quedaran en estat fins dos anys més tard del que és habitual. Així doncs, l’erari públic s’estalviarà les despeses sanitàries derivades de l’embarràs i el part. Com que aquí, en aquest país, és costum casar-se als catorze, i als setze ja ser pares d’una parelleta, no poder procrear fins els setze suposarà un gran estalvi.
Però no tot són flors i violes, òbviament. Ja hi ha qui, com sempre, ha posat el crit al cel queixant-se d’una mesura que a nosaltres ens sembla totalment encertada.
Els restauradors es queixen de que faran menys tiberis, els de les agències de viatges que vendran menys creuers, els fotògrafs que faran menys reportatges, el Corte Inglés que no tindrà tantes llistes de noces i els capellans que cobraran menys donatius. Anem per pams. Primer de tot, cap d’ells no té dret a queixar-se, ni quan es permetia casar-se als catorze, ni ara que no es deixarà fer-ho fins els setze.
Els restauradors. Que algú m’expliqui com s’entén que si vas de menú a un restaurant, (per exemple al Trull o a Casa Oms, per citar-ne un parell amb anomenada que es dediquen a fer banquets) et costi entre dotze i quinze euros, i en canvi si hi portes dues-centes persones, també a menú, i a sobre avisant-los amb sis mesos d’antelació, et costi com a mínim seixanta euros per persona? En tots els altres sectors de l’economia com més peces compres d’una cosa més barata et surt. Ho justifica el ramet minúscul de flors pansides que posen damunt de cada taula? Per la musiqueta hortera que endollen quan els nuvis entren a la sala? Pel lloguer del sabre per tallar el pastís? Us ho mireu com us ho mireu, és una estafa.
I les agències de viatges?: “Gran oferta: Los niños gratis”. Com que “los niños gratis”? D’on els treuen “los niños” les parelles que s’acaben de casar? I d’on els treuen les agències de viatges els calers per pagar l’oferta de “los niños gratis”? Òbviament treuen les peles de la gent que no viatja amb nens, que han de pagar el seu viatge sencer, més una part per pagar l’oferta de la gent que viatja amb nens, els grans beneficiaris. I qui és que no viatja amb nens? Resposta: Els nuvis (els altres que viatgen sense nens, de moment, són els jubilats, però només ho fan amb l’INSERSO, i això no compta).
No seria més just que cadascú pagués pel que viatja? Senyors de les agències de viatges, a els nuvis no se’ls hi pot prendre el pèl d’aquesta manera.
I els fotògrafs? Perquè han de cobrar una milionada per quatre fotos mal comptades, i a vegades mal fetes? Quin muntatge! El sistema és el següent: Et fotògraf cobra una tarifa fixa per fer les fotos. Després del casament vas un dia al seu estudi, tries les que més t’agraden, i llavors et proposa fer-ne còpies, o enquadernar-les, o un àlbum digital, o un power-point…el que tu vulguis. El problema ve quan decideixes fer-te tu mateix el muntatge, i demanes que et vengui únicament el CD amb les fotografies (fotografies que ja has pagat quan has abonat la tarifa fixa per fer el reportatge), que tu ja decidiràs què fer-ne amb elles. Ràpidament et diu que això no és possible...però que et farà les còpies que vulguis les vegades que vulguis…al preu que ell digui, és clar. Però, no les havies pagades les fotos? Hi ha dret? Creieu que hi ha dret? Va home, va!
Més coses. Posem com a exemple un casament estàndard: Els nuvis compten que tindran, posem-hi per cas, cent parelles de convidats. Si aquestes parelles fan el regal en calers, a dins d’un sobre tancat, sense nom, tots alhora, no se sap mai quan ha donat cadascú. En aquest casos els nuvis no en fan ni per pagar la despesa del tiberi: Els convidats, com els del MediaMark, no són tontos. Mal assumpte, ja que l’objectiu del muntatge és treure’n una pasta, i no només dels pares i sogres. Per això es van inventar les Llistes de Noces, el descobriment del segle.
Les Llistes de Noces són un conjunt de regals que se suposa que els nuvis trien perquè els convidats els hi regalin. Se suposa també que són estris de la llar, petits electrodomèstics i altres andròmines (el que abans anomenàvem aixovar), totalment imprescindibles per la seva futura vida en parella. Malgrat tot, aquests estris totalment imprescindibles, o no passen d’una dotzena, o no son el suficientment cars per posar-los en una Llista de Noces. Així doncs, en aquesta llista, és costum trobar-hi, entre altres coses totalment imprescindibles, un parell de jocs d’esquí amb forfait incorporat, unes figuretes de porcellana de Sèvres -per exemple, amb un cupido llançant una sageta a un parell d’enamorats (caríssimes, fins i tot a la revenda)-, un aparell de fil musical d’última generació (imprescindible, ho té tothom), unes llantes cromades per l’Opel Astra tunejat…i així fins arribar a completar els cent regals necessaris perquè tots els convidats puguin deixar anar la mosca amb generositat. L’únic requisit és que el seu import superi amb suficiència el que invertiran els pares dels nuvis en pagar el banquet. Això ho aprofiten els botiguers tant per treure de sobre aquells objectes que ni venen ni vendran mai, com per posar uns preus desorbitats als regals, perquè així els nuvis estiguin tranquils de que els convidats es pagaran el convit, i més. Què importa als nuvis que una tele costi el doble a la seva Llista de Noces que a la botiga del costat, si no paguen ells?! I qui diu que no es queden també un tant per cent d’aquest sobrecost, a canvi de donar la concessió de la Llista de Noces a una botiga determinada? Em consta que això es fa, com a mínim al meu casament…
Per últim, els capellans. Com que no queda bé això de cobrar pels seus serveis, entre altres coses per allò de que un dia Jesús va entrar a dins del Temple de Jerusalem i va tirar per terra les taules dels comerciants i usurers, etcètera, etcètera…han decidit que cobraran la voluntat de cent euros per cerimònia ritual: És un preu tàcitament acordat amb els usuaris i que satisfà a totes dues parts. Que a més a més en els seus rituals tinguin un sobressou amb l’exclusiva en la contractació dels fotògrafs i les floristes, és un tema que els usuaris ja tenen assumit per endavant. El que no trobo be és que vulguin monopolitzar el mercat pressionant el govern perquè prohibeixi utilitzar el terme “matrimoni” en les unions que es fan fora de l’església catòlica, com si extractes d’una denominació d’orígen. S’hauria de denunciar aquest monopoli fraudulent al Tribunal de la Competència d’Estrsburg: No hi ha dubte de que si hi hagués competència els preus baixarien i el servei milloraria, com a la resta de sectors de l’economia.
És per tot això que dono suport al govern i a la seva mesura per pujar l’edat mínima per casar-se, per així retardar un parell d’anys la usura d’aquesta colla d’aprofitats.
He dit.
Fins la setmana que ve.
1 de març del 2011
Bon dia estimats radioients i contertulians, avui parlarem d’una de les mesures anticrisis que planeja dur a terme el govern Zapatero: Apujar l’edat mínima per casar-se dels 14 al 16 anys. Aquesta mesura implicaria que totes aquelles persones de 14 anys que tenen previst casar-se enguany, hagin de posposar aquest enllaç fins d’aquí a dos anys, com a mínim. Amb aquesta moratòria es pretén que ni ells, ni els seus progenitors, ni els convidats, hagin d’afrontar ara l’enorme despesa econòmica que comporta un casori. Possiblement, d’aquí a dos anys, la crisi ja s’haurà alleugerit i aquestes despeses seran més assumibles. Amb aquesta mesura també s’estalviarà en la factura sanitària del país: Com que ara no es podran casar fins els setze, òbviament tampoc mantindran relacions sexuals fins a aquesta edat (les relacions prematrimonials són pecat), i les dones no es quedaran en estat fins dos anys més tard del que és habitual. Així doncs, l’erari públic s’estalviarà les despeses sanitàries derivades de l’embarràs i el part. Com que aquí, en aquest país, és costum casar-se als catorze, i als setze ja ser pares d’una parelleta, no poder procrear fins els setze suposarà un gran estalvi.
Però no tot són flors i violes, òbviament. Ja hi ha qui, com sempre, ha posat el crit al cel queixant-se d’una mesura que a nosaltres ens sembla totalment encertada.
Els restauradors es queixen de que faran menys tiberis, els de les agències de viatges que vendran menys creuers, els fotògrafs que faran menys reportatges, el Corte Inglés que no tindrà tantes llistes de noces i els capellans que cobraran menys donatius. Anem per pams. Primer de tot, cap d’ells no té dret a queixar-se, ni quan es permetia casar-se als catorze, ni ara que no es deixarà fer-ho fins els setze.
Els restauradors. Que algú m’expliqui com s’entén que si vas de menú a un restaurant, (per exemple al Trull o a Casa Oms, per citar-ne un parell amb anomenada que es dediquen a fer banquets) et costi entre dotze i quinze euros, i en canvi si hi portes dues-centes persones, també a menú, i a sobre avisant-los amb sis mesos d’antelació, et costi com a mínim seixanta euros per persona? En tots els altres sectors de l’economia com més peces compres d’una cosa més barata et surt. Ho justifica el ramet minúscul de flors pansides que posen damunt de cada taula? Per la musiqueta hortera que endollen quan els nuvis entren a la sala? Pel lloguer del sabre per tallar el pastís? Us ho mireu com us ho mireu, és una estafa.
I les agències de viatges?: “Gran oferta: Los niños gratis”. Com que “los niños gratis”? D’on els treuen “los niños” les parelles que s’acaben de casar? I d’on els treuen les agències de viatges els calers per pagar l’oferta de “los niños gratis”? Òbviament treuen les peles de la gent que no viatja amb nens, que han de pagar el seu viatge sencer, més una part per pagar l’oferta de la gent que viatja amb nens, els grans beneficiaris. I qui és que no viatja amb nens? Resposta: Els nuvis (els altres que viatgen sense nens, de moment, són els jubilats, però només ho fan amb l’INSERSO, i això no compta).
No seria més just que cadascú pagués pel que viatja? Senyors de les agències de viatges, a els nuvis no se’ls hi pot prendre el pèl d’aquesta manera.
I els fotògrafs? Perquè han de cobrar una milionada per quatre fotos mal comptades, i a vegades mal fetes? Quin muntatge! El sistema és el següent: Et fotògraf cobra una tarifa fixa per fer les fotos. Després del casament vas un dia al seu estudi, tries les que més t’agraden, i llavors et proposa fer-ne còpies, o enquadernar-les, o un àlbum digital, o un power-point…el que tu vulguis. El problema ve quan decideixes fer-te tu mateix el muntatge, i demanes que et vengui únicament el CD amb les fotografies (fotografies que ja has pagat quan has abonat la tarifa fixa per fer el reportatge), que tu ja decidiràs què fer-ne amb elles. Ràpidament et diu que això no és possible...però que et farà les còpies que vulguis les vegades que vulguis…al preu que ell digui, és clar. Però, no les havies pagades les fotos? Hi ha dret? Creieu que hi ha dret? Va home, va!
Més coses. Posem com a exemple un casament estàndard: Els nuvis compten que tindran, posem-hi per cas, cent parelles de convidats. Si aquestes parelles fan el regal en calers, a dins d’un sobre tancat, sense nom, tots alhora, no se sap mai quan ha donat cadascú. En aquest casos els nuvis no en fan ni per pagar la despesa del tiberi: Els convidats, com els del MediaMark, no són tontos. Mal assumpte, ja que l’objectiu del muntatge és treure’n una pasta, i no només dels pares i sogres. Per això es van inventar les Llistes de Noces, el descobriment del segle.
Les Llistes de Noces són un conjunt de regals que se suposa que els nuvis trien perquè els convidats els hi regalin. Se suposa també que són estris de la llar, petits electrodomèstics i altres andròmines (el que abans anomenàvem aixovar), totalment imprescindibles per la seva futura vida en parella. Malgrat tot, aquests estris totalment imprescindibles, o no passen d’una dotzena, o no son el suficientment cars per posar-los en una Llista de Noces. Així doncs, en aquesta llista, és costum trobar-hi, entre altres coses totalment imprescindibles, un parell de jocs d’esquí amb forfait incorporat, unes figuretes de porcellana de Sèvres -per exemple, amb un cupido llançant una sageta a un parell d’enamorats (caríssimes, fins i tot a la revenda)-, un aparell de fil musical d’última generació (imprescindible, ho té tothom), unes llantes cromades per l’Opel Astra tunejat…i així fins arribar a completar els cent regals necessaris perquè tots els convidats puguin deixar anar la mosca amb generositat. L’únic requisit és que el seu import superi amb suficiència el que invertiran els pares dels nuvis en pagar el banquet. Això ho aprofiten els botiguers tant per treure de sobre aquells objectes que ni venen ni vendran mai, com per posar uns preus desorbitats als regals, perquè així els nuvis estiguin tranquils de que els convidats es pagaran el convit, i més. Què importa als nuvis que una tele costi el doble a la seva Llista de Noces que a la botiga del costat, si no paguen ells?! I qui diu que no es queden també un tant per cent d’aquest sobrecost, a canvi de donar la concessió de la Llista de Noces a una botiga determinada? Em consta que això es fa, com a mínim al meu casament…
Per últim, els capellans. Com que no queda bé això de cobrar pels seus serveis, entre altres coses per allò de que un dia Jesús va entrar a dins del Temple de Jerusalem i va tirar per terra les taules dels comerciants i usurers, etcètera, etcètera…han decidit que cobraran la voluntat de cent euros per cerimònia ritual: És un preu tàcitament acordat amb els usuaris i que satisfà a totes dues parts. Que a més a més en els seus rituals tinguin un sobressou amb l’exclusiva en la contractació dels fotògrafs i les floristes, és un tema que els usuaris ja tenen assumit per endavant. El que no trobo be és que vulguin monopolitzar el mercat pressionant el govern perquè prohibeixi utilitzar el terme “matrimoni” en les unions que es fan fora de l’església catòlica, com si extractes d’una denominació d’orígen. S’hauria de denunciar aquest monopoli fraudulent al Tribunal de la Competència d’Estrsburg: No hi ha dubte de que si hi hagués competència els preus baixarien i el servei milloraria, com a la resta de sectors de l’economia.
És per tot això que dono suport al govern i a la seva mesura per pujar l’edat mínima per casar-se, per així retardar un parell d’anys la usura d’aquesta colla d’aprofitats.
He dit.
Fins la setmana que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada