El problema català

Ahir vaig estar veient el debat de TV3 sobre la manifestació de l’11-S. Va ser exactament igual que tots els debats que s’han fet fins ara sobre la qüestió. No importa que ens manifestéssim  1.8000.000 persones, ni tant sols si haguessin sortit al carrer tots els 7.000.000 de catalans. El debat podria haver durat mil hores i  s’hauria acabat sense assolir cap punt en comú, sense entesa i sense resoldre res.

El problema radica, al meu entendre, en que els dos bàndols partim de premisses radicalment antagòniques. Mentre els catalans (la majoria, no tots) donem per fet que Catalunya és un país (sense estat, però país) i que com a tal som sobirans per decidir el nostre futur, els espanyols (la majoria, no tots) consideren Catalunya una regió d’Espanya i per tant el seu futur l’han de decidir entre tots els espanyols. Aquestes dues postures tan allunyades fan  no tant sols que un bàndol no comparteixi la posició de l’altre, sinó fins i tot que no pugui arribar a entendre-la, cosa que fa que debats com el d’ahir siguin totalment estèrils. Els espanyols s’enroquen en el marc legal (constitució) i els catalans en el dret fonamental que tenen els pobles a decidir lliurement el seu futur, i d’aquí no en sortim.

Entre les democràcies occidentals contemporànies només hi han hagut dos casos que es podrien comparar en certa manera amb el cas català: El Quebec i Escòcia. Catalunya mira cap aquests dos països per posar-los d’exemple de com s’han de fer les coses, però Espanya s’escuda en que són casos diferents perquè les legislacions pròpies de Canadà i la Gran Bretanya no prohibeixen explícitament la secessió de part dels seus territoris, cosa que sí fa la Constitució espanyola (Constitució que va ser votada per tots els espanyols, inclosos els catalans, recorden). Espanya ho presenta com un problema legal insuperable  i Catalunya com una qüestió política que es resoldria amb una entesa entre l’estat espanyol i el govern català.

Si bé és cert que quan es buscava el consens entre els representants del règim dictatorial sortint i els nous demòcrates va obligar als redactors de la Constitució del 1978 a incloure-hi  lleis com la de la “indivisibilitat de la pàtria”, també és cert que la pròpia carta magna preveu mecanismes per rectificar-la, fins i tot en els seus punts més essencials. Així doncs, si a Europa (i en ple segle XXI, amb una democràcia consolidada, i sense l’espasa de Dàmocles de l'antic règim), un país com Catalunya demana al seu estat que reformi la constitució perquè els catalans puguem decidir lliurament el nostre futur, aquest demanda, encara que només fos per higiene democràtica, hauria de ser atesa sense més impediments.

Si bé és cert que els marcs legals del Canadà i de la Gran Bretanya no tenen prevista la prohibició expressa de la secessió de part dels seus territoris, també és cert que el Quebec i Escòcia actualment pertanyen jurídicament al  Canadà i la Gran Bretanya, i que si aquests haguessin volgut  incloure en els seus respectius marcs jurídics lleis que prohibissin explícitament la secessió de part dels seus territoris, legalment ho haurien pogut fer sense cap problema. Però van prendre la decisió política de permetre al Quebec i a Escòcia decidir lliurament el seu futur. I també hagués pogut fer el mateix Espanya, simplement modificant la Constitució, com ha fet altres vegades per altres qüestions. Tots els tres casos es redueixen doncs, a una qüestió purament política.

La diferència principal és el diferent concepte que tenen  les societats anglo-saxones com Canadà o la Gran Bretanya, i les societats directament  hereves de monarquies absolutistes i plantejaments  jacobins com Espanya (o França, que si se li plantegés el mateix problema obraria com Espanya), sobre termes claus com ‘democràcia’ o ‘llibertat’. 

Així doncs, crec que el conflicte entre Espanya i Catalunya no es podrà resoldre mai des de dins, principalment per impossibilitat de comprensió mútua. Haurà de ser la comunitat internacional qui ho resolgui, acceptant o no en el seu moment Catalunya com a nou estat, en el cas de que el govern de la Generalitat finalment decideixi declarar unilateralment la independència ( i sempre i quan l’estat espanyol no ho avorti per la força, extrem d'imprevisibles conseqüències).