La tercera via

Columna del Palafolls de Munt al "Per no dir res" de Ràdio Palafolls del 15 d'octubre del 2013:

"Benvolguts radiooients i contertulians, la política, de la qual ens recomanen no parlar en aquest programa perquè sinó els regidors del PP de Palafolls s’encabriten, de tant en tant ens fa aportacions que esdevenen de gran utilitat pel conjunt de la societat. De la mateixa manera que el velcro es va inventar per facilitat la feina als astronautes i després ha arribat a ser un dels invents més útils del segle XX, el mateix passa amb el concepte “tercera via” popularitzat recentment pel món polític català.

Per “tercera via”, a casa nostra, entenem una relació entre Catalunya i Espanya diferent a la primera via (que és l’status quo actual, amb el “café para todos” de l’estat de les autonomies, sota l’implacable censura d’un tribunal constitucional ultraconservador, preocupat per assegurar que la “solidaritat” d’algunes comunitats autònomes  -i no precisament les que actualment tenen un major poder adquisitiu-, no decaigui, sinó que fins i tot s’incrementi fins a afogar-les); i la segona via, la que demana la independència de Catalunya.

Els que aposten per aquesta segona via van treure al carrer més d’un milió i mig de persones el passat 11 de setembre. Els que aposten per la primera via (concretament el quart i el sisè partit polític més votat a casa nostra) el passat 12 d’octubre van omplir la plaça Catalunya de Barcelona amb els que ells anomenen la “majoria silenciosa”, xifrada entre trenta mil i cent seixanta mil persones segons les fonts (més o menys entre la desena part i la meitat de la gent que va anar a la Festa dels Súpers de TV3).

La segona via, la de la independència, té un futur incert, ja sigui perquè l’inefable Vidal Cuadras i la seva patuleia hi enviarà la Guardia Civil a desmantellar-la, ja sigui perquè els seus seguidors s’esbatussaran entre ells, com sempre, i tot se n’anirà en orris. La primera via tampoc té una acceptació massa nombrosa a Catalunya, tot sigui dit, doncs la “majoria silenciosa” que opta per aquesta via en prou feines va omplir la Plaça de Catalunya en el dia de la seva diada nacional. La mateixa Sánchez-Camacho es va a posar a plorar a davant de totes les càmeres de televisió en veure el fracàs de la convocatòria.

I és aquí on entra la tercera via: La via que dona veu als marginats, als oblidats, a aquells que des de fa temps no pinten res, és a dir Unió (sempre a l’ombra de Convergència, fins el punt que en Pujol va nomenar successor seu a la federació un desconegut Artur Mas en detriment de’n Duran i Lleida); i el PSC, que ni és independentista, ni unionista, sinó tot el contrari (“tot el contrari” en el seu llenguatge, vol dir “federalista”, és a dir “pertanyent a la dimensió desconeguda”). La “tercera via”, en política catalana, descriu doncs aquella opció més residual, ignorada i  marginada, fins i tot pels sues propis votants (molts d’ells ja ex-votants).

Però no tot és rebuig a la “tercera via”. Aquest concepte ha triomfat, i molt, en la resta de facetes de la societat com a nou concepte per descriure les opcions més absurdes i impossibles. Així doncs, la tercera via en futbol seria apostar per l’Atlético de Madrid com a guanyador de la Lliga; en la successió a la corona espanyola, que el nou rei fos en Lluís Gavaldà; en economia sortir de la crisi aviat (la primera via seria sortir de la crisi tard i malament, i la segona via no sortir-ne mai més); en religió, que fos papa l’ex-seminarista Carles Flavià, per davant del cardenal Rouco Varela i del bisbe d’Osona Xavier Novell; en televisió, que els documentals de La 2 aconseguissin màxima audiència per davant de les xafarderies de Tele5 i dels debats polítics imparcials de 13TV; i que en preferències en quan a color la gent triés el gris, el color més mediocre... I així és com acabarem tots si fem cas als de la tercera via. Apa, fins la setmana que ve."