Columna de "Palafolls de Munt" al programa de Ràdio Palafolls "Per no dir res" del 24 de setembre del 2013.
"Bona tarda
benvolguts radiooients i contertulians, una temporada més tinc el plaer de
dirigir-me a tots vosaltres des d’aquestes ones per compartir les idees, els pensaments
i les reflexions que tots ens fem, però que mai se’ns hagués acudit pensar que ho
eren. I avui començarem parlant d’uns dels moments més emotius de l’any: El
dies dels aniversaris.”Quin dia més joiós, bell i formós”, que dirien els
poetes locals, habitualment gent jubilada, que creu que la poesia és encadenar
paraules cursis, i que aprofita qualsevol esdeveniment familiar o popular per
recitar en públic algun dels seus poemes. Però tornem al que anàvem: Ja des de
ben petits se’ns inculca el deure de ser celebrar en grup els aniversaris, i de
ser correspòs. Així doncs, de grans, continuem amb aquesta tradició.
Des de l’època de l’adolescència i fins els vint anys més o menys se celebren els aniversaris amb els amics, procurant programar el fi de festa quedant-se a dormir a casa d’algun de la colla, perquè els pares no s’enterin dels excessos de la vetllada.
Des vint als trenta els aniversaris es passen sopant romànticament amb la parella de torn. Aquesta nit serveix per reconciliar-se de la baralla del dia anterior, i després es van a fer marranades a dins el cotxe, aparcat en qualsevol voral amb poca llum. S’aprofita per regalar alguna quincalla que un temps després es reclamarà quan se separin.
Dels vint als trenta s’aprofita per encolomar els nens als avis, amb l’excusa de l’aniversari. Com que la parella ja es té molt vista, se sol quedar per anar a sopar amb algun altra matrimoni, i el sopar transcorre sense pena ni glòria. Un cop a casa ella té mal de cap i ell aprofita per quedar-se al menjador a veure la gravació del partit de futbol que s’ha perdut durant el sopar.
Dels quaranta als cinquanta ja són els fills qui t’organitzen la festa, moltes vegades havent de superar la negativa del “ex” o la “ex” a deixar-los justament aquell dia que li toquen. Com que l’economia dels organitzadors, els fills, no sol ser gaire boiant, s’acorda amb els convidats que tothom porti alguna cosa per menjar, i es posi en comú. Fa “progre” i s’estalvia una pasta. Uns dies abans l’homanetjat procura sibil·linament suggerir als fills que entre els convidats hi hagi aquell separat o separada (millor si és MILF, “Mother I’d Like to Fuck”), que potencialment podria satisfer uns impulsos sexuals ja a punt d'esclatar.
Dels quaranta nou als cinquanta et passes l’any dient que no vols cap festa sorpresa per celebrar el teu mig segle, que això no va amb tu. I el dia del teu cinquantè aniversari els teus amics et fan una festa sorpresa. I la sorpresa per tu seria que no t’haguessin muntat cap festa sorpresa. Aquí ja no hi entren els fills, tot és cosa de la parella que es tingui en aquells moments, o dels amics , en el cas de que no es tingui nòvia. Us sopar sol ser el més comú. Normalment és en un restaurant d’aquells que quan hi vas sol pots menjar de collons per quatre xavos, però quan els hi dius que hi anirà una colla et fan el “menú especial per grups” que et surt per un ull de la cara i et donen quatre croquetes. Com que la neurona de la imaginació a aquestes edats ja va de baixa, indefectiblement s’acaba a la disco maquinera de moda. Allà s’intenta resistir com es pugui per no tornar massa aviat cap a casa, no sigui que es pensi que no t’ho has passat bé.
Dels cinquanta als seixanta no se celebren: Els fills sempre se n’obliden.
Dels seixanta cap amunt és l’època més dolorosa: Tothom compta que durant tota la teva llarga i dilatada vida has pogut fer una bossa prou grossa com per ser fastigosament generós amb tota la teva família. Els has de convidar a tots a dinar de restaurant, i no s’hi val una pizzeria o un xinès, la carta ha de tenir pel cap baix graellada de peix i cafè irlandès de postres. I a sobre després estas obligat a donar com a mínim vint euros a cada net, de regal. I així fins que et moris. Ah!, me n’oblidava… Per molts anys Carles!"
Des de l’època de l’adolescència i fins els vint anys més o menys se celebren els aniversaris amb els amics, procurant programar el fi de festa quedant-se a dormir a casa d’algun de la colla, perquè els pares no s’enterin dels excessos de la vetllada.
Des vint als trenta els aniversaris es passen sopant romànticament amb la parella de torn. Aquesta nit serveix per reconciliar-se de la baralla del dia anterior, i després es van a fer marranades a dins el cotxe, aparcat en qualsevol voral amb poca llum. S’aprofita per regalar alguna quincalla que un temps després es reclamarà quan se separin.
Dels vint als trenta s’aprofita per encolomar els nens als avis, amb l’excusa de l’aniversari. Com que la parella ja es té molt vista, se sol quedar per anar a sopar amb algun altra matrimoni, i el sopar transcorre sense pena ni glòria. Un cop a casa ella té mal de cap i ell aprofita per quedar-se al menjador a veure la gravació del partit de futbol que s’ha perdut durant el sopar.
Dels quaranta als cinquanta ja són els fills qui t’organitzen la festa, moltes vegades havent de superar la negativa del “ex” o la “ex” a deixar-los justament aquell dia que li toquen. Com que l’economia dels organitzadors, els fills, no sol ser gaire boiant, s’acorda amb els convidats que tothom porti alguna cosa per menjar, i es posi en comú. Fa “progre” i s’estalvia una pasta. Uns dies abans l’homanetjat procura sibil·linament suggerir als fills que entre els convidats hi hagi aquell separat o separada (millor si és MILF, “Mother I’d Like to Fuck”), que potencialment podria satisfer uns impulsos sexuals ja a punt d'esclatar.
Dels quaranta nou als cinquanta et passes l’any dient que no vols cap festa sorpresa per celebrar el teu mig segle, que això no va amb tu. I el dia del teu cinquantè aniversari els teus amics et fan una festa sorpresa. I la sorpresa per tu seria que no t’haguessin muntat cap festa sorpresa. Aquí ja no hi entren els fills, tot és cosa de la parella que es tingui en aquells moments, o dels amics , en el cas de que no es tingui nòvia. Us sopar sol ser el més comú. Normalment és en un restaurant d’aquells que quan hi vas sol pots menjar de collons per quatre xavos, però quan els hi dius que hi anirà una colla et fan el “menú especial per grups” que et surt per un ull de la cara i et donen quatre croquetes. Com que la neurona de la imaginació a aquestes edats ja va de baixa, indefectiblement s’acaba a la disco maquinera de moda. Allà s’intenta resistir com es pugui per no tornar massa aviat cap a casa, no sigui que es pensi que no t’ho has passat bé.
Dels cinquanta als seixanta no se celebren: Els fills sempre se n’obliden.
Dels seixanta cap amunt és l’època més dolorosa: Tothom compta que durant tota la teva llarga i dilatada vida has pogut fer una bossa prou grossa com per ser fastigosament generós amb tota la teva família. Els has de convidar a tots a dinar de restaurant, i no s’hi val una pizzeria o un xinès, la carta ha de tenir pel cap baix graellada de peix i cafè irlandès de postres. I a sobre després estas obligat a donar com a mínim vint euros a cada net, de regal. I així fins que et moris. Ah!, me n’oblidava… Per molts anys Carles!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada