Per què vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre a Barcelona?

La crisi ha fet que el poder adquisitiu dels catalans (que és el que m’afecta a mi en particular) hagi baixat de forma notòria en els darrers anys, deixant el nivell de vida de la majoria de nosaltres molt per sota del que estàvem acostumats. Des del començament d’aquesta crisi  totes les tribunes tant econòmiques com polítiques de l’estat han anat apuntant les causes d’aquesta depressió, fins a arribar a la conclusió unànime de que l’especulació immobiliària n’és la causa principal, i que aquesta ha arrossegat la resta de sectors de l’economia. Dins les diferents sortides a la crisi possibles, l’estat espanyol s’ha decidit per seguir els consells de la Unió Europea que insta als seus membres més endeutats a triar la via de la contenció econòmica per sortir de la crisi. Així doncs, el govern del PP ara, i el govern Zapatero en l’anterior legislatura, estan aplicant mesures d’estalvi  i de retallades en la despesa pública. Aquestes mesures no afavoreixen el creixement econòmic  així que, encara que les despeses es retallin , com que els ingressos en forma d’impostos cada vegada són menors,el deute de l’estat encara va creixent, tot i aquests espartans plans d’estalvi. No s’hi veu el final del túnel.

Des de Catalunya però, s’apunta a que aquesta crisi, a casa nostra, s’ha agreujat més del compte perquè la balança fiscal amb la resta de l’estat ens és clarament desfavorable. És a dir, que una part significativa de la riquesa que genera Catalunya va destinada a pal·liar els efectes de la crisi en altres regions de l’estat, i no a proporcionar eines als catalans perquè s’ incentivi la ocupació, la creació de riquesa i el conseqüent creixement econòmic de casa nostra.

Així doncs, el govern de la Generalitat des de fa temps pica a la porta del govern central per demanar que una part significativa dels recursos que genera Catalunya i que ara van a les arques de l’estat i no tornen, es quedin a casa nostra: És el que s’anomena pacte fiscal. Però aquest pacte fiscal amb Catalunya suposaria que l’estat deixés de recaptar uns ingressos amb els qual ara compta per redistribuir-los a la resta de comunitats, i per tant són uns ingressos als quals no vol renunciar.

Arribat a aquest punt és quan sorgeix a casa nostra la tercera via, la via independentista: Si des d’Espanya no volen pactar un finançament de Catalunya que satisfaci les nostres necessitats (no capricis, necessitats) mostrem al món sencer la nostra voluntat d’independitzar-nos d’Espanya. Aquest és el punt en que ens trobem.

El fet de que des d’Espanya ningú mai s’hagi plantejat la possibilitat real d’una ruptura de l’estat ha provocat que mentre aquí s’anessin donant raons i més raons per justificar la independència de Catalunya, des de l’estat es trobin ara en que la única raó que poden esgrimir per defensar la unitat d’Espanya és el fet de que ho posa la constitució espanyola . Mentre des d’Espanya no s’entén que es pugui qüestionar aquesta constitució, des d’aquí no entenem com pot ser que no s’accepti que la voluntat d’un poble pugui estar pel damunt de qualsevol text jurídic.

Sense oblidar que la qüestió identitària ha sigut sempre una de les raons principals de les demandes independentistes, cal remarcar que des del inici de la crisi fins ara s’hi han sumat amplis sectors de la societat catalana amb forts sentiments espanyolistes, que ara votarien independència per una raó pura i simplement econòmica. Aquest és un fet amb el que no conten des d’Espanya.  

Així doncs, mentre que els espanyols no volen renunciar a uns ingressos recolzant-se en un text jurídic –la constitució- que els avala, els catalans tampoc volen renunciar a destinar els ingressos que genera la nostra economia a ajudar a sortir Catalunya de la crisi. És per això que la convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya és inevitable i que Convergència, el partit catalanista tradicionalment més votat, s’haurà d’alinear amb els partits independentistes, encara que només sigui per la pressió de les seves bases.

La qüestió és què farà l’estat, que a partir d’ara té dues úniques opcions: O bé amagar el cap sota l’ala, ignorar el problema, i desllegitimitzar el referèndum sobre la independència que se’ns dubte convocarà el govern de la Generalitat; o bé es posicionarà com a part activa d’aquest procés i treballarà per convèncer als votants, amb raons més de pes que no pas la simple constitució, de que el millor pels catalans és continuar a dins de l’Estat espanyol. És aquesta darrera opció la que m’agradaria: Així podria comparar els pros i els contres de la independència de Catalunya. Avui per avui, com que l’únic que m’ha donat raons convincents és el independentisme, ho sóc com el que més. Per això vaig anar a la manifestació.