Mai més!

Palafolls de Munt al programa de Ràdio Palafolls "Per no dir res"del dijous 20 de juny del 2012 (últim programa de la temporada).
"Benvolguts radioients, no cal dir-vos que estem passant temps difícils, molt difícils.  També sé que és dur, molt dur, passar el dia a dia en aquestes tristes circumstàncies. Molts de nosaltres  fa temps que ja ni tant sols  li veiem sentit a la vida. Tot el que fa uns mesos era il·lusió, esperança , ganes de viure, avui s’ha convertit en frustració i desidia. Aixecar-se al matí sabent que per molt que busquis, per molt que t’hi esforcis, per molt interés que hi posis, te n’aniras a dormir exactament com t’has llevat, sense allò que quan el tens no valores, però que quan desapareix troves tan a faltar. Els polítics ens intenten enganyar-nos, mantenir contents amb distraccions com l’Eurocopa, però l’únic que aconsegueixen és fer-nos emprenyar encara més. Les seves declaracions, els seus missatges, els seus intents de maquillar la realitat en pos de calmar una multitut cada vegada més enfurismada, no fa més que girar-se en contra seva al veure com, dia a dia, res del que fan serveix per res. No sé si hi ha sol·lució. No sé si, si hi hagués sol·lució, trobariem uns polítics amb prou valentía per dur-la a terme. Hem arribat a un extrem tal que encertar les polítiques que ens treguin d’aquest ostracisme en que ens trobem sembla més un quimera, una utopía, que no pas un objectiu factible. Però es necesita una sol·lució urgent. I és que cada dia hi ha més gent que, al no veure cap sortida, opta fins i tot per treure’s la vida. Gent, persones normals, ciutadans que fins fa poc tenien una vida plàcida i tranquila, un bon dia decideixen acabar amb aquest patiment i suicidar-se. Sí, suicidar-se. Ja sé que aquestes paraules poden semblar massa dures, potser hi ha qui creu que fins i tot són exagerades, però les estadístiques parlen per si soles. El nombre de gent que es penja, que es tira pel balcó, al tren o que es talla les venes s’ha multiplicat per deu (o més) des de fa un temps. I això sense contar que ha augmentat també de manera exponencial la violencia de gènere o la violencia al carrer, amb milers de joves sense res més que fer en tot el dia que buscar brega per olvidar que, passi el que passi, fins d’aquí molt i molt de temps, no passarà res. Tot el que està succeïnt, l’augment del nombre de divorcis, la manca de vocacions, el fracàs escolar, les xifres de l’atur, tot, tot, té el mateix origen. Aquesta maleida situació no ens deixa ser feliços, tenir projectes de futur, ilusionar-nos amb una vida que fins fa poc no parava de donar-nos alegries, i que de cop i volta desapareix de cop. Qui de nosaltres no se sent ara mateix un mort en vida? . Grans, petits, homes, dones, joves, vells, de tot tipus de creences, religions i estats civils. Gent que fins ara no s’havia plantejat mai fer res ilegal, res mal fet, ara faria tot el que calgués, tot, per canviar aquesta situació. Des d’aquesta poltrona proclamo que ens hem d’aixecar, hem de dir prou, ens hem de sublevar contra aquesta situació que ens desespera dia a dia. És com un àáncer que ens va rosegant fins a deixar-nos en un no res. Ja n’estem farts d’aquest situació. Cada any passa el mateix i cap polític te els sants pebrots d’arreglar-ho. Ja és hora que ens aixequem i cridem tots ben fort: “Mai més volem estar tres mesos seguits sense Barça! Volem que la lliga de futbol duri tot l’any! (Apa, fins l’any que ve).”