En Rajoy és investit president del govern. Fòrum Palatiolo.

Bon dia estimats radiooients i contertulians, com tots sabeu, el dimarts passat en Mariano Rajoy va ser investit president del govern espanyol. Ara el seu deure, la seva obligació, el motiu pel qual la gent el va triar, ha de ser millorar la qualitat de vida de tots els espanyols. Però la primera recepta que va donar, i que sembla ser que serà el full de ruta del seu mandat (tal com ho està sent amb CiU o en els darrers anys de govern del PSOE), són les retallades, l’estalvi de les despeses públiques i l’augment dels ingressos per via impostos... Déu meu senyor!, d’aquesta manera no millora la nostra qualitat de vida, sinó que l'empitjora!
En tots els sectors de la societat hi han entitats o empreses més ben gestionades o més mal gestionades. Les primeres tiren endavant i les darreres senzillament desapareixen. Per exemple, mentre moltes empreses del món del tèxtil han hagut de plegar, les d’Amancio Ortega han crescut cada vegada més fins a convertir-se en referència mundial. I això ha estat fruit d’aportar solucions imaginatives i innovadores al negoci. El Barça estava a la ruïna amb en Gaspar, amb uns resultats econòmics i esportius desastrosos. Amb l’arribada d’en Laporta i d’en Rosell es va encertar amb els fitxatges, amb el patrocini de Unicef i sobretot amb les mesures per captar noves fonts d’ingressos, i s’ha aconseguit fer de les cendres el millor club del món. D’exemples com aquests dos n’hi han en tots els altres àmbits de la societat. És per això que crec que per poder dir que un govern fa bé les coses ha de tenir idees brillants, solucions imaginatives i aplicar propostes originals i innovadores per aconseguir que els seus ciutadans no només no perdin qualitat de vida sinó que, fins i tot en temps de crisi (com ho va fer Zara o el Barça, per exemple), millori la capacitat econòmica i el seu poder d’adquisició dels seus ciutadans.
Amb la política de Zapatero, de Rajoy i de Mas, tant Catalunya com Espanya es quedaran com uns vulgars Abanderado o Rayo Vallecano C.F (amb tots els respectes). Cap d’aquests polítics és capaç ni tenen la voluntat de fer créixer el país, només pretenen un objectiu tant poc ambiciós com aturar la davallada: No tenen idees brillants per captar nous ingressos, sinó que s’agafen al fàcil, poc imaginatiu i gens original recurs de retallar els serveis, abaixar els sous als funcionaris i apretar amb impostos a les classes més humils.
Aquest és un dels problemes del sistema democràtic, que no governa el millor sinó el més votat. I el més votat no és aquell que ofereix les millors solucions, aquell que està més ben preparat o aquell que ha demostrat ser més eficient, sinó el que convenç als votants perquè el votin. I això, malauradament, no s’aconsegueix amb idees i projectes brillants sinó amb una bona i econòmicament ben dotada campanya electoral. És per això que, increïblement, guanyen formacions polítiques que en cap moment esmenten la possibilitat de sortir de la crisi d’immediat obligant a la banca a pagar els seus deutes i no carregant-los a les espatlles de tots els contribuents; o obligar a les grans fortunes a retornar els fons que tenen en paradisos fiscals; o a no permetre que els improductius per voluntat pròpia (baixes laborals reiterades poc justificades, negativa d’aturats a acceptar ofertes de treball mentre cobren el subsidi...) es segueixin beneficiant de les prestacions socials, etc...
Una campanya electoral ben feta, amb missatges a totes hores en tots els mitjans de comunicació, cartells a tots els fanals, mítings multitudinaris on es paga el transport a qui vulgui anar a aplaudir al líder, o pamflets a tot color casa per casa, pot aconseguir que Mariano Rajoy, sense haver fet cap proposta concreta ni haver donat cap indici de la seva futura política econòmica, aconsegueixi una majoria absoluta aclaparadora, amb la sola afirmació de que “en Zapatero ho va fer molt malament i jo ho faré molt bé”. S’han presentat altres partits polítics amb idees i propostes clares i concises per acabar amb la crisi, i no han assolit ni tant sols un miserable diputat, perquè ningú sap ni que existeixen, ni la cara dels seus candidats ha sortit mai ni en la carta de ajuste... “poderoso caballero es don dinero”.
És per això que m’agradaria, crec que seria molt més profitós, que el que triés el president del govern i els membres de l’executiu que ha de regir el destí del país fos un tribunal que els elegís entre els candidats que presentessin les millors propostes (es convertirien en treballadors de l'administració de l'estat, i el seu mandat duraria fins que el mateix tribunal estimés que els seus serveis jo no assoleixen els objectius pels qual van ser triats). Tots aquells joves talents, aquells llicenciats, doctors, aquelles ments privilegiades capaces de enginyar-se solucions allà on la resta de mortals asseguren que no hi han varetes màgiques, tots, podrien presentar els seus projectes per optar a governar el país. Així ens estalviaríem haver de patir una vegada darrera l’altre governs triats eufòricament per una majoria aclaparadora de votants crèduls de missatges banals (torpedinats impunement per una bateria de propaganda electoral sense escrúpols), que han permès que durant anys l’especulació del totxo fos el principal motor de l’economia del país; que la banca es llancés a guanyar diner fàcil fent préstecs a tord i a dret sense cap garantia, sabent que si algun dia tenen problemes econòmics el govern de torn obligarà a tots els contribuents a pagar els seus deutes; o permetre sense cap pudor que les grans fortunes, els lobbies i els grups de poder no només no contribuïssin a superar la crisi, sinó que a més s’afavorissin d’aquesta i de la misèria de les classes baixes per augmentar les respectives fortunes: Espanya és un dels països on ha augmentat més la diferència entre rics i pobres durant aquesta crisi. Ho diuen els diaris. Quina llàstima tot plegat!
Malgrat tot, estimats amics, sempre ens quedarà el Barça.
Apa, fins la setmana que ve.