Bon dia estimats radiooients i contertulians, no cal dir que la notícia del dia, del més, de l’any i, pel que sembla, de la dècada, és la profunda crisi que pateix Europa. Sense anar més lluny Merkel va afirmar ahir que és la pitjor crisi després de la postguerra, sense especificar si es referia a la de la Segona Guerra Mundial o a la de la guerra del Pel•loponès. Ha qualificat aquesta crisi fins i tot més greu que la que va patir Alemanya després d’haver-se hagut de vendre en Khedira al Real Madrid. Ara ja no es venen vivendes, s’ocupen; cau la venda d’automòbils (excepte els de luxe, és clar); els estats han de rescatar els seus bancs perquè després d’haver hagut d’indemnitzar els contractes blindats dels seus alts càrrecs els beneficis no han estat tant multimilionaris com de costum; les empreses deixen d’anunciar-se a La Noria de Tele 5 ; i Terelu Campos es veu abocada a despullar-se al Interviú. Expressions com “primes de risc” canvien el seu significat: Ja no volen dir noies amb moltes possibilitats de tornar-se anorèxiques, sinó que defineixen el interès dels préstecs que han de pagar els països pobres als rics. El moviment dels indignats ja no és el moviment dels indignats, és el 15-M, que amb els 28-F, 20-N, 11-S , 11-M, etc... al final ens fem la pitxa un liu, i no sabem mai si celebrem el naixement de Crist o juguem a la guerra de barcos.
I és que tot va començar quan els islandesos van creure que seria més profitós viure de gorra dels dividends de les accions de bancs irlandesos que no pas pescar salmó, com havien fet sempre. Els irlandesos van deixar d’emigrar i van creure que viurien com reis dels impostos de les empreses estrangeres que s’instal•laven quasi gratis al país, i que van abandonar quan va començar la crisi . És en aquella època quan en Zapatero anava repartint lliçons d’economia per Europa quan el PIB espanyol pujava gràcies únicament a la bombolla immobiliària. Va ser quan els grecs s’endeutaven sense que la Merkel ho sabés, i ara li demanen que es faci càrrec del sou dels seus funcionaris. Mentrestant els italians continuaven pagant els bunga-bunga d’en Berlusconi i els portuguesos donaven gràcies de que els espanyols a la seva època haguessin triat quedar-se amb Catalunya i no amb Portugal, perquè sinó encara estarien molt pitjor.
I ara tots en crisi, que està de moda. A seguir tendència. I per sortir-ne (que ja fa massa que dura, i estem una mica cansats), cadascú diu la seva: Alemanya ens ordena que no ens hem d’endeutar més, que no vol cobrar més en espècies, que ja en té prou amb Mallorca; la Xina que ho hem de fer perquè sinó no ven, i tres mil i pico milions de xinos cabrejats fan molt de soroll; els Estats Units que ens anem a fer punyetes, que ja es monta el xiringuitu a l’altre banda amb el Japó, Corea i els emergents, que són els que ara tenen la pasta. Els únics que ens entenen i que ens volen ajudar són els nostres polítics, que ens prometen que si després del 20-N guanyen tornarem a menjar gambes (ui, perdó, que no es pot parlar de política a Ràdio Palafolls quan estem en campanya electoral!).
I és que les eleccions són la millor solució. Que estàs en crisi? Eleccions. Quina recepta han imposat Alemanya i Franca als "perifèrics" endeutats? Eleccions. Que a Itàlia i a Grècia encara no els hi tocava fins d’aquí uns anys? Cap problema: Eleccions anticipades, que encara és més que eleccions. Es poden fer eleccions generals cada mes, si cal. I per no avorrir-se, anar-les intercalant amb un Barça-Madrid. Aquí hem tingut la sort que coincideixin un a darrera l’altre el sorteig de l’once de l’once de l’once, les eleccions generals i un Barça-Madrid, a principis de desembre. A Itàlia i a Grècia, com que no tenen els Barça-Madrid ni la ONCE, se suposa que sortiran més tard de la crisi. A més, les coses pinten molt millor per Espanya que pels altres després de saber-se que el Japó ha crescut un 1,5% després de l’efecte tsunami. Tant el govern Zapatero com el nou govern Rajoy confien en que l’efecte volcà de l’illa del Hierro també ens tregui de la crisi ben aviat. Si no és així, ja han dit que la combatran retallant despesa en els mitjans de comunicació públics, així que potser que aquesta sigui la darrera vegada que em dirigeixo a vostès des de Ràdio Palafolls. Esperem que no, perquè m’agrada molt “Las cosas de Inés”. Adéu-siau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada