Els meus partits polítics preferits.

Fòrum Palatiolo. Ràdio Palafolls. 14-12-2010
Benvolguts radioients i contertulians, bona tarda una altra vegada, i més bona tarda que mai perquè avui, per fi, podem tornar a parlar de política. I per qui segueixi la meva trajectòria en aquesta emissora sabrà la meva especial debilitat per a tots aquells partits polítics que es presenten a les eleccions i que inconprensiblement no aconsegueixen el recolzament de l’electorat per tenir representació parlamentària. I dic inconprensiblement perquè n’hi han de tant perseverants, que mereixerien un escó honorífic per la seva trajectòria. I sens dubte, els tres que encapçalen aquesta llista són la Falange Española de las Jons, el Partit Humanista i el Partit Familia y Vida (a veure si us plau si a les pròximes eleccions els voteu, pobrets). Però també n’hi han que ens han deixat, i això que ja eren com de la familia, i m’estic referint concretament, a un dels clàssics, un dels de tota la vida, el PORE, o Partido Obrero Revolucionario Español, que o bé s’ha quedat sense militants, o bé sense calers , o potser s’ha dissolt perquè ja ha acomplert els seus objectius , encara que aquest darrera possibilitat la veig una mica inverosímil.
Però també hem de donar la benvinguda a tota una colla que ens han alegrat la festa i que han donat una aire nou a la política catalana. Un d’ells és la CORI ó Coordinadora Reusenca Independent, amb la Carmen de Mairena de segon que, per cert, he descobert que en realitat és un home, i que es diu Miguel Brau Gou!. Aquest partit, amb unes idees noves i innovadores, sobretot en el tema de la prostitució i el friquisme, ha aconseguit 20000 vots més que el Partit de Rosa Díez, demostrant que la societat catalana és madura i que no té prejudicis.
Dos altres nous partits que m’han cridat l’atenció, més que pel seu discurs, per la seva clarividència i dots adivinatòries, són Escons en Blanc i Des de Baix: L’un s’ha quedat en blanc, i l’altre, a baix.
Però un dels que més ràbia em va fer que fos ignorat per l’electorat va ser el Partido Por un Mundo Más Justo. Ès que la gent no vol un món més just? I doncs perquè no el van votar? Pels vots que van treurte no crec que els votessin ni els Testigios de Jehová, aquells que toquen el timbre el diumenge al matí quan encara estàs fent el ronso al llit i abans de dir bon dia ja et pregunten “Usted cree que el mundo es justo?” Però de fet no m’extranya, ja que el partit només té quatre afiliats: Juan José Salvia, Josefa Muñoz , Xavier Casaled i José Maria Tulla, la resta de candidats de la llista, fins a arribar al número 88, són independents, molts d’ells amb els mateixox cognoms que els candidats, cosa que em porta a suposar que es van prestar voluntaris a entrar a la llista, més que res per no fer un lleig a la famila.
Però n’hi han més d’interessants: Per exemple Gent Nostra. El primer que m’ha vingut al cap quan he llegit el nom és la marca d’una llet. Però no crec que hi tinguin res a veure, perquè de llet no n’han tingut gaire, ni tant sols els hi adjudicàven un ascó per Girona ens els primers sondetjos de TV3, aquells que amb l’1 per cent escrutat a Riudellots de la Selva, Sant Esteve de Palautordera i Massanet de Cabrenys donàven a l’Anglada president de la Generalitat per àmplia majoria.
I m’he deixat els tres millors pel final. En tercera posició el Partido de los Pensionistas en Acción. No només el Partido de los Pensionistas, sinó el Partido de los Pensionistas en Acción!. Que no es pensin els seus votants que un cop al govern només pensaran a canviar-se la sonda o a recarregar les piles al sonotone…Un votants per cert que majoritàriament formàven part de la franja d’edat d’entre 18 i vint-i-cinc anys, esperonats amb l’idea de jubilar-se si el Partido de los Pensionistas en Acción arribés a governar.
I en segona posició el Partido Castellano. D’entre les seves files uns quans Jonatans, Cristians, i fins i tot un Frank i un Lincoln. Es van presentar en societat com l’enèsima escisió d’Esquerra Republicana i amb la voluntat de disputar el mateix espai electoral a Solidaritat i Reagrupament, encara que a mi em sembla que, com dirien ells, podria haver-hi “gat tancat”.
I en primera posició uns que han entrat amb força, El Partit dels Pirates de Catalunya, que sota el lema, “Si no pots amb els polítics, uneix-t’hi”, han saltat a la palestra adoptant el bo i millor de la política catalana i dels seus polítics. Els hi auguro un futur esplendorós, sobretot quan oficialitzin l’entrada de la gran quantitat de trànsfugues d’altres partits que, per honestitat i confluència de valors, ja han demanat afiliar-s’hi.
Per avui ja en teniu prou. Adéu-siau.